01 de novembre de 2019
01.11.2019

Una pintada realista

01.11.2019 | 00:34
Una pintada realista

De camí cap a la feina, al barri de Sant Narcís, trobo tot un seguit de pintades, restes d'aquells dies que els joves van sortir al carrer a protestar per no sé què. La revolució va durar dos o tres dies, però mentre cremaven contenidors i tiraven pedres als agents, alguns manifestants, segurament els més il·lustrats, pintaven eslògans a les parets. Res original, és clar, crides a fer fora les forces d'ocupació, visques a la terra i quatre llocs comuns més. Excepte una. N'hi ha una que em reclama l'atenció cada dia quan hi passo pel costat, una amb lletres vermelles com la sang, que al costat d'una estelada pintada amb presses, reclama a crits «pa, sostre i treball».

Això està bé. Està bé que els llacistes hagin anat rebaixant les seves peticions fins a fer-les no només negociables, sinó fins i tot comprensibles. S'ha acabat demanar quimeres com la republiqueta, prou de cridar per un alliberament utòpic dels presos, i dediquem-nos a sol·licitar humilment allò que ningú no ens podrà negar. Pa, sostre i treball. Un trosset de pa per passar les hores sense haver d'enganyar la gana, un sostre -no cal ni que tingui quatre parets que el sostinguin- per refugiar-nos els dies de pluja o de sol inclement, i treball, no gaire, tampoc no ens passem, que estem acostumats a viure bé, només una miqueta de feina, que sinó, el dia es fa molt llarg. Que la revolució reclami això, és indicatiu que les coses van bé. Potser qui va fer la pintada es va adonar que això ho tenen fins i tot els polítics presos, a qui no els falten tres àpats diaris a compte de l'Estat espanyol, un sostre amb totes les comoditats, i les feines senzilles que tots els reclusos duen a terme. No deixa de ser curiós que els manifestants acabin demanant el que els presos tenen per la seva condició de tals. I dic que els autors tenien els presos al cap i no els exiliats, perquè en aquest cas la pintada resaria: «Tiberis diaris de restaurant, un palauet de vint habitacions i res de treball». Potser no trigarem a veure-la, si els manifestants continuen obrint els ulls.

Jo mateix, que no en tinc cap obligació però tinc un cor que no em cap al pit, estic disposat a oferir al primer manifestant que me'l demani un tros de pa, potser no del dia, però suficient per alimentar-se una estona, i a més la pintada no especificava res més. Aprofito per demanar, de cara a evitar confusions, que en properes reivindicacions especifiquin no només si el pa ha de ser del dia, sinó si ha de ser negre o blanc, de sègol o de blat i si xapata o baguet, que a la fleca a complir amb els eslògans s'hi ha d'anar documentat.

El diàleg es comença per baix, i després es va pujant. Si, posem per cas, Presidentorra telefona a Pedro Sánchez per demanar-li pa, sostre i treball, estic convençut que aquest no es veurà amb cor de negar-li, pobre home. A partir d'aquí un ja té el peu a dins de la porta, i pot anar augmentant les peticions, qui sap si formatge per acompanyar el pa. Presidentorra hauria d'aprendre dels seus cadells, que s'han adonat que la realitat i la ficció van per vies separades, i que és millor demanar un tros de pa i que te'l donin, que una republiqueta i que se te'n riguin a la cara.

Per això ha servit el procés que es va iniciar tant temps enrere: per reclamar pa, sostre i treball. Ara que, tal com estan deixant el país, potser és el que acabarà suplicant la majoria de catalans. Per si de cas, que ningú esborri la pintada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook