Vivim en el millorestar de les creixents atencions exquisides. Pujar a un avió és un procés minuciós, no aquell embarcament a la babalà. Cal identificar-se diverses vegades fins a estar segur, per la seva pròpia seguretat, de que un és un. Al temps, desfer l'equipatge de mà en funció dels seus components, descalçar-se, descenyir-se i passar una exploració per escàner (digital) o real (dactilar), per si oblidem explosius a l'interior del recte o hi apareguessin allotjades unes boles de cocaïna -que ningú sap com han pogut arribar-hi- i que poden comprometre la nostra seguretat.
Innombrables companyies volen millorar les nostres vides amb nous productes i fer-nos estalviar en despeses i ens reben obsequiant-nos amb un servei despertador que fa fugir el somni traïdor que aguaita al final de l'esmorzar. Graven les converses per la nostra seguretat. No sap un com agrair-los tanta sol·licitud.
L'Institut Nacional d'Estadística gastarà mig milió d'euros perquè les tres grans companyies que ens proveeixen de la felicitat de la comunicació contemporània els facilitin les dades dels nostres telèfons mòbils per tal de saber què farem durant un diumenge, 4 dies laborables i 3 de vacances i així millorar el nostre esdevenir de maneres inimaginables, que van més enllà de les càmeres de seguretat instal·lades en cada tram de la ciutat. Tot són miraments.
Hi ha tanta gent treballant en el nostre benestar que no queda espai per a la maldat al món, però també hi ha tímids als quals indisposa tanta atenció, éssers als quals mata tant desviure's i d'aquí expressions clàssiques com «si us plau, no es molesti» , «ai, amor, ja no m'estimes tant» o «em volen deixar en pau d'una puta vegada?»
