01 de novembre de 2019
01.11.2019
Diari de Girona

El viatge dels aliments

01.11.2019 | 00:34
El viatge dels aliments

A l'època de Cervantes està a punt de tancar-se el cercle del viatge dels aliments: s'acaba el cicle de la cuina medieval-renaixentista, que és l'època de l'auge gastronòmic italo-català, seduït per les aromes àrabs, i estem a punt d'entrar en un nou període –que potser és el trencament més important de la història de l'alimentació–, en el qual la taula es transformarà de soca-rel amb l'aparició de colors i sabors mai vistos: el roig del tomàquet i el pebrot, el blanc i el negre de les mongetes i fesols, el groc i blanc de les patates i el blat de moro, el perfum insospitat de la vainilla i la nova beguda dels déus, la xocolata, i el cant estrany del gall dindi, el primer aliment incorporat, ja en ple segle XVI.

Però no a Castella, sinó a Itàlia, que fent bo el que va escriure Machado –« desprecia cuanto ignora»– sol ignorar els nous productes americans (llevat del pebre vermell, segurament sota l'influx portuguès, però fins al segle XVIII). A Itàlia, i a la resta de la Mediterrània, contemporàniament al Quixot, els fogons ja comencen a revolucionar-se amb el tomàquet i el pebrot, i tot el vell món amb les patates i les mongetes. Cervantes, en la cuina castellano-manxega que evoca, Amèrica és encara absent, no obstant i això. Sí que hi apareix un nou producte, el bacallà, que si bé pot procedir de Terranova, pot ser dels països escandinaus i fins d'Escòcia.

Mentre que Portugal ja ha portat el te del Japó, les taronges de la Xina, el bacallà de Terranova, les espècies d'Amèrica i d'Àfrica, que ja utilitza en la seva cuina. I, a la vegada, difon aquests productes arreu del món, del Japó a Tailàndia, passant per l'Índia. En efecte: els productes d'Amèrica, coneguts i cultivats a Sevilla –la «porta d'or» evocada per Néstor Lujan–, eren considerats més aviat plantes decoratives. Es negligia aquest or revolucionari, en favor de l'or més tangible i, a la llarga –com ja denuncia Quevedo–, més perniciós per a Castella.

El periodista i escriptor Xavier Domingo va escriure sobre el fet de l'escassa permeabilitat de la cuina castellana a les olors i sabors de la resta d'un món que ella mateixa, en bona part, havia posseït, de Flandes a Filipines, d'Amèrica a Àfrica. Hi podríem afegir, en canvi, el cas imperial paral·lel de Portugal, ja esmentat: però aquí, al contrari, els sabors de la diversitat han amarat pregonament la pròpia cultura culinària: el curri de pollastre ( caril de frango), el te ( cha), les samosas (crestes o pastissets) hi són tan corrents com els plats ibèrics de sempre –les migas, el gaspatxo, els arrossos, la caldeirada o suquet de peix.

Al seu torn, Portugal ha fet la funció, com hem dit, de difondre a tot el món –cosa que no va fer Castella– els sabors d'Amèrica i d'arreu: de les taronges (anomenades portukala i noms similars en la major part de llengües asiàtiques, l'àrab, etc.) al te, de les melmelades als bitxos. Sorprèn que no fos Espanya qui s'interessés per aquest «viatge dels aliments».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit