Stefan Zweig, davant l'eufòria que es va viure a Àustria a l'inici de la 1a Guerra Mundial, deia «Cada vegada es feia més difícil mantenir una conversa assenyada amb ningú (...). Amics que havia conegut sempre com a individualistes decidits s'havien convertit de la nit al dia en patriotes fanàtics (...). Només hi havia una sortida: recollir-se en un mateix i callar mentre deliressin i vociferessin. No era fàcil. Perquè ni tan sols viure a l'exili no és tan dolent com viure sol a la pàtria». Em sento així de fa temps però aquestes darreres setmanes la cosa ha empitjorat.
Primer hi va haver l'exhumació de Franco. M'hauria agradat celebrar-la amb tots els demòcrates. Que el PP o Ciutadans (per no parlar de Vox) s'hi posin de canto ho entenc, però que els de UP diguin que es va honorar Franco i els suposats demòcrates catalans no se n'alegrin em va semblar indecent. Jo ho vaig celebrar per tots els que van estar forçats a treballar allà (i ara no ho poden celebrar) i pels que hi van ser enterrats sense consentiment familiar. Avui reposen més tranquils i es pot pensar què fer amb Cuelgamuros (desmitifiquem el lloc). Sánchez Albornoz va dir que potser que es deixés que la naturalesa faci el seu fet. No em sembla cap mala idea perquè no és contradictori amb deixar la plaça per fer-hi un memorial.
En segon lloc, hi ha hagut violència al carrer. Explico els fets. Dilluns el tribunal dicta sentència al matí. Moltes persones (molts d'ells estudiants) surten al carrer a protestar. A una hora determinada, per un missatge, se'ls diu que han de bloquejar l'aeroport i van allà on donen suport a uns quants que volen ocupar i destrossar l'aeroport (aprofito per agrair als mossos i policies que van salvar l'aeroport de la seva destrucció) i unes hores més tard, després d'una batalla campal, un altre missatge els diu que tornin a casa i se'n van. Qui va enviar els missatges? Ningú se'n fa responsable i els convocats ni s'ho pregunten. Els CDRs han estat especialment violents. Les barricades es preparaven (sabien com fer-ho) per lluitar contra la policia i els mossos, i les encenien quan les forces de seguretat s'acostaven i des del darrere els plantaven cara llançant-los tot tipus d'objectes prèviament preparats. Però segons els independentistes, inclòs el president Torra, Puigdemont i la presidenta de l'ANC, qualsevol observador atent veu que aquests nois de la cara tapada no feien res mal fet i que va ser la policia i els mossos els responsables que moltes ciutats, especialment Barcelona, cremessin. Ens diuen que hem de salvar els nostres fills i nets de la violència policial. Sembla impossible suportar tanta irresponsabilitat! Per cert, qui els diu quan han de cremar les ciutats i quan han de parar? No crec que ningú es cregui que avui ho cremen tot i demà no perquè simplement s'han aixecat amb el peu canviat.
En tercer lloc, hi ha la societat civil. Uns van pel món com si fossin peregrins, contents, cantant i passejant-se per Catalunya, tallant carreteres, autopistes i trens. Diuen que són pacífics però no volen enfrontar-se amb els CDRs que fan malbé vies i catenàries que poden provocar accidents. Moltes autoritats de tot tipus, alcaldes, empresaris, polítics i fins i tot autoritats universitàries, els posen catifes perquè puguin fer el que vulguin. Això de l'alcaldessa Madrenas deixant-los via lliure per ocupar l'ajuntament, dels rectors deixant que els estudiants que fan vagues ocupin les universitats i oferint-los una alternativa pels exàmens, la veritat em sembla més que vergonyós. Tampoc els empresaris que ara es queixen (fluixet per no molestar) han estat amatents. Si no ho haguessin consentit, tindríem avui un president de la Cambra de comerç com en Canadell?
El dilluns, en un debat a la TVE1, vam veure les posicions. Vox dient que cal desmuntar l'estat de les autonomies i, fent de Salvini, que cal defensar els espanyols enfront dels emigrants. La CUP donant lliçons a tothom, defensant una revolució violenta, saltar-nos les lleis i tancar fronteres per defensar-nos dels espanyols i dels europeus. Els exconvergents seguint-los sense matisos. Sentint la Borràs vaig pensar que seria una bona novel·lista, descriu a la perfecció el món fantàstic de la CUP i dels Torra-Puigdemont, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. La dreta al de sempre, la solució a Catalunya és la mà dura encara que, en campanya, s'han suavitzat. Ens expliquen que són els dels miracles econòmics però mentre han governat la desigualtat s'ha disparat. ERC sembla voler-se separar del bloc «cupero» però no s'atreveix per si li diuen traïdor. Acusa els socialistes de no ser capaços de fer govern amb UP però no diu que van ser ells qui van provocar eleccions en tombar els pressupostos pactats per PSOE i UP. Els independentistes presenten la sentència com una conspiració d'España. No saben que en un estat de drets els jutges fan el que creuen i les sentències es recorren. A poc a poc, socialistes i comuns acosten posicions sobre Catalunya, ara ja coincideixen en una taula de partits dintre dels parlaments, no fora. Els comuns continuen dient que ells són els únics que garanteixen una política d'esquerres, que sinó els socialistes pactaran amb la dreta però no aporten cap constatació fiable i els socialistes intenten passar la maroma sense acabar de definir-se.
Esperem que les esquerres guanyin les eleccions. Els independentistes estan donant ales a Vox i a la CUP i no sé veure què té de positiu. No ajuda a la solució negociada a Catalunya ni a poder fer la política que cal fer, disminuir les desigualtats i la pobresa, afrontar la transició energètica i lluitar contra el canvi climàtic. A Catalunya hi ha un 20% dels catalans al llindar de la pobresa i un 28% dels infants no s'alimenten com caldria, dades prou significatives perquè alguns diem que ja n'hi ha prou de fantasies i tornem a la realitat.
