Qualsevol persona es pot presentar a una candidatura, no hi ha cap requisit» i això deriva en el fet que tampoc no hi ha «compromís». L'argument el plantejava el president de l'Audiència Provincial de Girona, Fernando Lacaba, l'abril del 2018 en una taula rodona sobre la corrupció organitzada per la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) a la Coma Cros de Salt. Qüestionava el magistrat el moll de l'os del sistema polític que ens (des)governa, mancat, al seu criteri i en termes generals, d'ètica. Ha passat més d'un any d'aquella tertúlia de capvespre i aquelles paraules tenen més vigència que mai. Si per ser jutge, o enginyer, o matemàtic, s'ha d'estar terriblement preparat, per què no ho han d'estar el president d'un govern, o un diputat, o el portaveu d'un partit? Limitar l'accés als càrrecs de responsabilitat a la gent amb un bon nivell d'estudis i un currículum de cert pes és, d'entrada, una proposta que peca de classista, cert, i tenir màsters, doctorats i postgraus no assegura per se la capacitat de gestió, ni d'empatia, ni de negociació, ni d'habilitat, ni, per descomptat, d'honradesa. Però en els darrers temps la frivolització de la política coincidint amb l'arribada al si de tots els partits de personatges sense cap mèrit en el seu haver als que -i això sí que és greu- hem gosat votar. Elements nocius que més enllà de fer tuits simplistes, incendiaris, irresponsables i a voltes indignes, no tenen cap mena d'ofici ni benefici. Assistim a l'enaltiment d'allò banal, de l'ocurrència, de la gracieta, al blanqueig de la mentida i a l'adoració d'ídols més falsos que el vedell d'or. Instaurar un sistema d'oposició per permetre l'accés a la gestió pública seria discrimantori cap a una bona part de la població, la que té menys recursos per accedir a l'educació, i elitista, sens dubte -i criticable, censurable, abominable fins i tot. Tampoc no existeix cap garantia que fos efectiva, però seria una alternativa al sistema actual, que fa aigües per tot arreu i que d'accessible per a tothom tampoc no en té res. En general, la qualitat dels dirigents ha anat de mal borràs, i així ens va, de pena. Els estadistes han deixat pas als populistes, als líders de vol i discurs gallinaci que, mentre viuen pendents del Twitter, s'obliden de la resta; els gestors, als predicadors que intoxiquen però no governen; inflamen però no gestionen; enfronten però no pensen. I som on som, en la misèria. I si Lacaba tenia raó?