Si hem de fer cas de les enquestes conegudes, l'abstenció seria la guanyadora en les ja molt properes eleccions del 10-N, atès que els partits polítics i els seus líders - àdhuc els autonòmics- no és que suspenguin, que també, sinó que constitueixen la segona o la tercera preocupació d'Espanya sencera. Amb aquest estat de la cosa pública i amb la segona repetició electoral en quatre anys, potser el més pedagògic seria no apropar-se als col·legis electorals.
No serà així. No ho serà perquè els ciutadans són més sensats que els polítics i sempre els donen una segona oportunitat i, si cal, una tercera. La societat desgovernada -com ara la catalana, en aquests moments- no només se sent òrfena de lideratge, sinó principalment abandonada. El pessimisme és fàcil de sembrar; l'optimisme te'l dona un govern que resol els problemes i que s'anticipa al que arribarà. Malauradament, avui no tenim estadistes de la talla d'un Adolfo Suárez o d'un Felipe González o d'un Jordi Pujol malgrat que la boira d'una presumpta corrupció familiar l'envolti. Per no tenir, ni tan sols disposem de bons gestors al capdavant de les distintes administracions públiques. He llegit que per a nombrosos observadors i opinadors, aquests immediats comicis es presenten com un déjà vu, com diuen els francesos, o «pantalla passada», com diuen els nostres moderns. És a dir, una repetició electoral que no resoldrà i poques sorpreses ens donarà. Sobretot, i principalment, que no resoldrà el problema d'un Congrés dels Diputats multifragmentat i la seva consegüent dificultat en la formació d'un govern que disposi d'unitat d'acció i d'estabilitat parlamentària.
Des del Madrid polític, empresarial i financer, se'm diu a cau d'orella que s'enyora la CiU assassinada pels seus propis militants. Una CiU que va assegurar la solidesa de governs que no disposaren de majoria absoluta. El seu succedani, JxCat, s'ha convertit en una mena de geperut que, com el cas de l'obra mestra de Victor Hugo, es passeja com una ombra sense ànima sota les columnes de l'hemicicle de San Jerónimo.
Avui pot haver-hi un milió de votants dubitatius respecte del seu vot, segons distints sondejos. Ciutadans que es pregunten què han de fer ells perquè Espanya disposi d'un govern consistent donat que els partits ho impedeixen. La immensa majoria d'aquesta borsa d'indecisos es troba en circumscripcions petites com ara la nostra, Girona, on es dona un alt grau d'improbabilitat que surtin diputats i senadors d'opcions com ara la CUP, el PP, En Comú Podem, Ciutadans i moltes altres, com ens diuen els quatre antecedents més propers al moment actual.
Cadascú és molt lliure de fer el que vulgui amb el seu vot, però aquestes opcions, essent respectables, no aconseguiran cap parlamentari. Aleshores és el moment de pensar sobre la utilitat del vot, donat que si bé creure en un determinat partit és un acte digne, donar-li el vot sabent que els sistema electoral el porta a la paperera en la mesura que mai no li atorgarà diputat és afavorir les opcions polítiques en les quals no es creu. Clar i català.
Per als que, com un servidor, mai no votaran ERC, JxCat o la CUP per haver-nos robat uns quants anys de progrés sota la promesa d'una independència de Catalunya que ni ha arribat ni arribarà, convertint el nostre país en una xarlotada constant i tot el procés en un negoci privat, l'únic partit que ens pot donar a Girona, ni que sigui indirectament, una victòria sobre aquesta bogeria que patim és el PSC (PSC-PSOE). Recordem les dues últimes eleccions: per un miler i escaig de vots, el PSC no va aconseguir el segon diputat. Se'l va emportar ERC, que en va sumar tres. Cap dels 97.526 vots donats a les altres forces polítiques no independentistes serviren per res en la mesura que no varen treure cap parlamentari. La concentració de vot en el PSC, ni que sigui tapant-se el nas (per no creure-hi), és l'única possibilitat de restar diputats als independentistes. El vot ha de disposar d'utilitat tant per fer com per evitar.
