Aquest dijous vam començar el dia amb les imatges del president Torra fent cua als jutjats per «autoinculpar-se» per la sentència de l'1-O. Un gest sense conseqüències penals però que un dia més posa en evidència la capacitat dels guionistes del procés per donar sempre un nou gir, crear una notícia que ocupi els titulars de premsa i els informatius. Passen els dies, els anys, se succeeixen les campanyes electorals, i aconsegueixen mantenir-nos sempre distrets, que no parlem sobre els molts problemes que s'acumulen sobre la taula i que haurien de ser prioritaris.

En l'última dècada, Catalunya ha estat pionera en retallades socials i la comunitat que ha anat més lluny en aquesta matèria. Les xifres que s'oculten darrere del debat permanent del Procés són alarmants. El juliol vam saber que la taxa de risc de pobresa a Catalunya s'havia disparat fins a situar-se en màxims històrics: el 21,3% dels catalans i catalanes està en risc d'exclusió social segons l'Enquesta de Condicions de Vida que publica l'Idescat. És la pitjor dada des del 2004. Els grups de la població més afectats són els majors de 65 anys, els immigrants i les dones. Sabem què està passant amb aquestes persones? Com sobreviuen sense poder pagar un habitatge digne, el transport, les factures d'aigua i electricitat? No ho sabem perquè el debat permanent està centrat en les diferents formes que adopta el procés: DUI, RUI, República, CDR, Tsunami Democràtic. Són molts noms però tots tenen les mateixes conseqüències: impedeixen que siguem conscients que la pobresa infantil s'ha disparat fins al 28,5% i que, a més, la pobresa infantil severa afecta el 14,6% dels nostres nens i nenes. En el context europeu, només dos països tenen taxes de pobresa infantil més altes que Catalunya: Romania i Bulgària. No obstant això, si comparem la riquesa de Catalunya amb Romania o Bulgària, constatem que el Producte Interior Brut per càpita de Romania és de 9.600 euros i el de Bulgària, de 7.300 euros, molt lluny dels gairebé 30.000 euros que té Catalunya. La culpa que tinguem un de cada tres dels nostres infants vivint sota el llindar de la pobresa no és culpa de l'Estat espanyol. És culpa nostra.

Ho és també el fet que Catalunya sigui líder en llistes d'espera sanitàries i de dependència. Segons les últimes xifres lliurades pel Departament de Salut, mig milió de persones esperen visita amb un especialista i 178.000 una intervenció quirúrgica amb un temps mitjà d'espera de 72 dies, cinc més que quan Quim Torra va entrar al Govern. El juny, 36.000 persones dependents havien mort esperant la prestació sense que s'hagués valorat la seva situació perquè el termini per fer-ho havia vençut.

No obstant això, quan ocasionalment aquests temes ocupen titulars rebem explicacions com les del portaveu de JxCat, Eduard Pujol, que assegura que discutir sobre les llistes d'espera és «distreure'ns en qüestions que no són essencials». Catalunya inverteix un 20% menys en polítiques socials que abans de la crisi. És la comunitat que més ha retallat en salut, educació i serveis destinats als més vulnerables, segons ens va fer notar el setembre l'Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials. Totes aquestes qüestions són culpa dels últims governs de la Generalitat, també del president Quim Torra, que alguna vegada podria pensar en aquestes qüestions i autoinculpar-se als jutjats per la responsabilitat que té en tota aquesta situació.