Qui cultiva l'odi?
Marta Picó girona
El dissabte 19 d'octubre vaig ser a la concentració davant de justícia per demanar als jutges l'alliberament immediat dels detinguts el divendres 18-O a Girona. Indignada, perquè vaig veure com es detenien persones innocents, persones de bona fe, compromeses amb la ciutat i les actituds cíviques. El meu amic va baixar de casa seva amb cubells d'aigua per apagar un foc i va ser brutalment agredit per la PN i després detingut. Per sort, una càmera estava gravant tota l'acció i això va ser la prova perquè l'alliberessin. Indignadíssima, doncs, vaig afegir-me a la concentració de dissabte tot pensant que altres no haurien tingut aquesta sort, que ningú els hauria gravat i que estaven patint una greu injustícia. Fa uns dies l'Enric va anar a entrenar però el seu entrenador, en Robert, no va arribar. En Robert és entrenador de porters al Club Hoquei Salt, té 25 anys i aquell dissabte estava detingut, declarant davant el jutge i amb dos policies encaputxats dins la sala, un fet inconcebible. Ara és a la presó. Tampoc no podrà entrenar avui, ni divendres, ni la setmana que ve. Potser el mes vinent tampoc, ni l'any vinent, ni l'altre, ni l'altre. Li demanen deu anys de presó. L'Enric em pregunta: quan podrà entrenar? Què li passarà? Què puc fer? Jo em pregunto: què puc fer? Com puc explicar una injustícia així? Com puc acompanyar? I més enllà d'això, si estan empresonant deliberadament i injusta els nostres joves, els referents dels nostres fills adolescents, queda ben clar qui cultiva l'odi. Davant d'això, com argumento que no hi ha lloc per a l'odi? A casa, la sobretaula del dissabte justament anava d'això, sosteníem que no hi ha lloc per a l'odi. Avui, ja em costa més defensar-ho, tret que algú m'hi ajudi. I ara em pregunto: si la generació dels joves surt al carrer per defensar com sigui els drets i les llibertats, què faran els adolescents de 12 a 16 anys quan sigui el seu torn? Quines eines de pau tenim a l'abast per promoure actituds positives quan estem indignats? En podem parlar a l'escola? On és la caixa d'eines per a la pau?
El Bon Pastor
Ignacio Casas Aljama girona
Encara estic atònit per les paraules del reverendíssim i excel·lentíssim senyor bisbe de Girona, Monsenyor Francesc Pardo durant la seva homilia a la missa de St. Narcís. Va demanar la llibertat per a unes persones que han estat jutjades, amb totes les garanties legals, i condemnades per una sèrie de delictes tipificats al codi penal. No obstant, en cap moment va demanar que s'alliberi a altres persones que han comés igualment altres delictes i que es troben en pitjors circumstàncies, ja que no tenen tracte de favor a les institucions penitenciàries.
Si repassem els esdeveniments dels darrers 15 dies sembla que el món s'hagi capgirat, és a dir, que tot va al contrari. M'explico: es produeixen aldarulls als carrers i els dolents són les forces d'ordre públic. Uns adolescents malcriats, que ho han tingut tot, juguen a revolucionaris i els màxims mandataris universitaris els canvien els exàmens perque segueixin impedint els drets d'uns altres estudiants que sí volen assistir a classe. Uns polítics irresponsables que es posen del costat dels sublevats i tallen carreteres evitant el dret dels ciutadans de la lliure circulació per unes carreteres que paguem tots... en fi, i tot un seguit de coses que tots vostès ja saben.
Ara bé, el que no m'esprava era veure com el meu bisbe prenia partit i, en comptes de ser pastor de tot el seu ramat, decideix dividir el ramat en ovelles i cabres. A la paràbola del Bon Pastor se'ns recorda la importància de totes i cadascuna de les ovelles. Quan se n'hi perd una, el pastor va a cercar-la i en trobar-la s'omple de goig i d'alegria. Potser, a Girona, qui s'ha perdut és el «pastor» i som les seves ovelles les que hem d'anar a cercar-lo. Tant de bo el trobem aviat i puguem dir a tots els amics i veïns que l'hem trobat sa i estalvi.
Complir la voluntat del general Franco
Maria Salip Calvó GIRONA
Totalment absurd el comportament dels nets del general Franco en oposar-se al trasllat de les restes del seu avi al Pardo, al costat de la seva dona, Doña Carmen Polo, que és on ell, naturalment, volia ser enterrat. Gràcies al govern socialista, s'ha complert la seva voluntat.
A més, les despeses d'aquest tràmit, a càrrec de tots els espanyols. No s'enten per què el rei Joan Carles I va voler enterrar-lo en el monument erigit pels caiguts d'àmbdós bàndols de la guerra fratricida que cal oblidar ja. Tant de bo aquest gest ajudi a superar i tancar aquell error i horror, on tots hi van perdre. Franco va governar 36 anys i va morir al llit, per tant, no li corresponia estar al Valle de los Caídos.
