03 de novembre de 2019
03.11.2019
Diari de Girona

El dietari

03.11.2019 | 00:13
El dietari

Dissabte El quadrilàter

Aquests dies, a la Devesa de Girona, entre les atraccions i La Copa, hi ha un fosc quadrilàter entre plataners on s'han instal·lat tots els adolescents de la ciutat amb les seves ampolles plenes d'alcohol acetós. Hi ha legions d'adolescents. Sembla una convenció de Gremlins que han menjat després de la mitjanit. I què fan? Parlen de tot i de res. Prenen contacte amb aquestes ampolles d'aiguarràs pescades a algun paki, fan les seves primeres o terceres aproximacions a altres sacs d'hormones inestables, i tenen contacte amb la primera cigarreta, ignorant, pobrets ells, que si s'hi enganxen, d'aquí uns anys necessitaran amfebutamona -que provoca disfunció sexual- per deixar de fumar. Però vaja, l'adolescència és una malaltia que la majoria hem gaudit i superat.

Aquest quadrilàter furtiu que altres anys també utilitzaven, però no tant, ha vingut a substituir La Copa, però sense concerts, sense llum, sense vàters, sense calamitosos frankfurts freds i sense més entreteniment que la simple adolescència. Només recorda les molt velles barraques perquè els adolescents arriben a casa amb dos quilos de fang enganxats a les sabates.

L'Ajuntament haurà après que suprimir concerts no és sinònim de controlar els joves, sinó de recloure'ls en un gueto ombrívol i pavimentar amb llaunes i ampolles la resta de la ciutat.

Diumenge la policia

En general i a tot arreu, la policia no té gaire bona premsa. I aquí encara menys perquè la Guàrdia Civil i la Policia Nacional són cossos que durant el franquisme van ser polítics i temuts i, acabada la dictadura de Franco, no van fer un trencament radical amb el passat. Mentre que per altres, els Mossos d'Esquadra, des dels anys 30 del segle passat i fins fa 2 anys, els consideraven una policia al servei del separatisme català. Ara es veu que ja no.
La policia no va ser creada per caure bé, però sí per ser respectada. Quan hi ha moltíssima gent que la detesta, possiblement sigui el moment de revisar com actua per fer canvis. Una policia allunyada de la ciutadania no és eficient.

Dilluns El gall byron

Avui a Temporada Alta, a Girona, he vist una de les obres més elogiades dels últims temps, Jerusalem. L'obra del londinenc Jez Butterworth és una oda a la llibertat i, al mateix temps, a la impossibilitat d'abastar-la amb plenitud avui dia. La interpretació d'en Pere Arquillué és una nova exhibició d'un dels actors més sòlids de l'escena actual.
El gall Byron és un traficant de cocaïna, semipunk, mentider i al mateix temps sincer, valent, fantasiós, gandul i brut (trieu vosaltres les virtuts, els defectes i contradiccions), convertit en un autèntic Cyrano de passions. Sense espasa però amb drogues, fantasia i una vida decadent però autèntica. Un malparit que t'enamora i commociona. Tres hores de teatre directe a les vísceres. Bona societat Manrique/Arquillué, amb un repartiment virtuós.

Dimarts la maravella

Si no pots vèncer l'enemic, t'hi has d'unir. Ho he fet aquesta matinada, quan arribant a casa he comprovat que no em podia posar al llit perquè és impossible dormir amb tota una orquestra dins de l'habitació. Per això he entrat a l'envelat que hi ha a la plaça i m'he endut una sorpresa en topar-me amb l'orquestra Maravella amb tota la seva imponent presència i acolorida escenografia.

Al poble, quan era petit sempre mesuràvem com anava de calés l'Ajuntament si contractava per Sant Jaume la Maravella i la Principal de la Bisbal o, per contra, un conjunt de cent mil peles. M'agradaven molt els concerts de tarda de les orquestres i, a la nit, quedava enlluernat amb tantes trompetes i violins interpretant una ranxera o Up where we belong. Però sobretot quedava cor-robat per les les cantants de torn i els seus lluentons.

Avui quan he entrat a l'envelat de Girona he patit un impactant déjà vu en mirar l'escenari però immediatament m'ha colpejat el patetisme d'un envelat quasi buit, amb un grapat de canalla ballant i amb una majoria de gent gran asseguda i endormiscada. Això que no hi hagi bar és una canallada. Haurien d'haver portat la Maravella a la plaça del Vi a «desmadrenar» el personal. Programar aquestes fantàstiques orquestres dins de decadents envelats suats és condemnar-les a la insignificança.

Dimecres «Siesta» del federalisme

Els catalanistes que queden al PSC han patit l'enèsim atac de feridura quan han sabut que el PSOE maniobrava per fer caure del programa electoral la plurinacionalitat i el federalisme. Són els dos conceptes que queden del seu vell catalanisme al partit de Miquel Iceta, que in extremis ha aconseguit retenir-los. El PSC ha sobreviscut a la trituradora del procés malgrat el PSOE i a la deserció de molta de la seva intelligenza.

Ja no és un partit alternativa al Govern de la Generalitat, ha perdut totes les capitals catalanes i molts dels pobles que abans governava. Però manté la seva catalanitat, el que el fa diferent als partits unionistes de la dreta -Ciutadans i PP-, que voldrien l'extinció o la regionalització del fet català. «Això del federalisme és igual o no que el poseu al programa perquè està fent una llarga 'siesta' des de fa molts anys», etziba un vell rocker del socialisme català a un dirigent del PSOE, tot advertint que si no el desperten de la migdiada «situareu de nou el PSC en els llimbs».

Dijous Tret al peu

La majoria de polítics bascos, que en matèria de confrontació amb l'Estat són una estirp més avançada, consideren que els brots de violència i sabotatges de la primera setmana després de la sentència són un tret al peu de l'independentisme català.

Aquests bascos observen en el pacifisme del procés una via encertada perquè a l'Estat l'enfolleix, l'incomoda perquè no sap combatre el pacifisme però, en canvi, la violència -petita o gran- sap perfectament com neutralitzar-la.
Una mostra, els sabotatges ferroviaris. Des de l'anterior estadi l'independentisme havia acorralat i desgastat el Govern central denunciant de forma incansable l'abandonament de les infrastructures, les avaries constants i l'escassa inversió. En canvi, des de fa uns dies ADIF ha trobat un refugi en el sabotatge. La presidenta d'aquesta empresa pública ha sortit a explicar que els sabotatges han obligat a reduir la velocitat habitual en alguns trams de Rodalies de la línia Girona-Figueres i dels AVE, i que han causat 40.000 minuts d'endarreriments. Quan abans havien sentit aquesta senyora parlant dels estratosfèrics problemes del tren a Catalunya?

Divendres zombie walk

Encara hi ha qui em pregunta la rucada de si celebro la castanyada o el Halloween. Personalment no celebro cap de les dues perquè això de la castanyada és una cosa de Barcelona que, quan era un nen i jove, m'era una ciutat tan llunyana com Venice. Mai he celebrat ni una cosa ni l'altra, encara que sempre m'han fascinat els zombies i estic convençut que aquesta Zombie Walk del Barri Vell de Girona, que és com un carnaval sinistre, d'aquí uns anys l'anomenarem tradició. De fet la Zombie Walk és, respecte a Girona, una espècie tan invasora com els castells, els folres i les manilles.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook