03 de novembre de 2019
03.11.2019
Diari de Girona

La sepultura de la memòria

03.11.2019 | 00:19
La sepultura de la memòria

La setmana passada, amb l'exhumació de les restes de Francisco Franco al Valle de los Caídos, l'atenció pública va estar fixada en un cementiri que va celebrar l'últim enterrament el 1975. Un cementiri mort. Aquesta setmana, amb la fúnebre successió de Tots Sants i Difunts, l'atenció privada ha estat en els cementiris que segueixen vius oferint sepultures per al lent trànsit de cadàvers que s'inhumen i exhumen.
Soterrar és d'humans, es diu, gairebé redundant. Enterrem i desenterrem coses (com fan els gossos), però només inhumem i exhumem humans. «Humus» i «humà» comparteixen arrel. «Humà» és «el natural de l'humus», de la terra. Soterrar pot no ser només d'humans. El científic holandès Frans de Waal sosté que si els ximpanzés s'assentessin molt de temps al mateix lloc s'adonarien que els cadàvers atrauen depredadors perillosos i els cobririen per tapar la seva pudor.
En l'Homo sapiens es relaciona l'enterrament amb la resistència contra que l'única vida coneguda i contrastada s'acabi i la mort sigui el final de tot. Aquest rebuig ha portat a elaboracions màgiques que prometen un continuarà i que, milers d'anys després, segueixen funcionant com el primer dia. La sepultura domicilia restes, però és el contrari d'un habitatge, encara que es compri orientada al sol o amb vistes al mar.
Els morts només romanen en la memòria dels vius i des del record es traslladen al present en la forma de relacionar-se amb els que ens envolten i, encara pitjor, amb els que ens segueixen. Hi ha gent que està molt ben morta i és una llàstima que segueixi present en la memòria. De vegades el cervell manté viu, fins i tot sense voler, algú que a més de mort i enterrat estaria millor oblidat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit