A primers de la setmana passada vaig fer una volta per Barcelona. Volia veure els carrers després del «sofregit». Un diagnòstic clar: Barcelona pateix de «verola asfàltica». Carrer rere carrer, superfícies arrodonides i rugoses a terra eren la prova dels incendis, una prova que costarà una milionada a la ciutadania, independentista o no.

Jo havia vist els «aldarulls» per televisió. Eren enfrontaments entre manifestants i policies a fer mal, el suficient perquè el contrari tirés enrere. A mi, de casa estant, també em feien mal aquells cops. Jo soc independentista, però no d'aquesta corda, que s'autoanomena pacifista i provoca una violència com feia molts anys que no es veia Barcelona. No puc creure en l'independentisme d'una gent que destrossa la seva ciutat amb indiferència, que demostra a cops que li manca un tret bàsic de l'independentisme pacífic: l'estima.

Crec que sols, en aquest món neoliberal i globalitzat, no aniríem gaire lluny. Cal un altre camí. Potser per això no entenia gaire això dels aldarulls. Fins que Elisenda Paluzie m'ha resolt l'enigma: era per cridar l'atenció d'Europa. Com si Europa no sabés a bastament què passa! Ho sap des que, fa dos anys, uns polítics ens van ficar en un embolic que sabien, repeteixo, sabien que no podia tenir èxit. I si no ho sabien, pitjor. Perquè Europa no ens recolzarà mai. Senzillament, perquè quasi tota la resta de països de la UE tenen una Catalunya al seu si. I perquè aquí no hi ha prou independentistes per aconseguir-ho. I per això ens han deixat Barcelona feta un nyap? O han provocat una fugida de turistes -la primera font d'ingressos a Catalunya- per al proper estiu? No m'ho puc creure. Hi ha alguna cosa, alguna altra raó, gens clara, que se m'escapa.