El valor de la paraula com a compromís ferm i preuat en les relacions, els pactes i la comunicació entre persones sembla que està en decadència i, en els darrers temps, els debats televisius, les campanyes electorals o els mateixos governants, en molts casos, fan més evident que mai el descrèdit en què han caigut les seves paraules.

És possible que al llarg de la història, a mesura que hem disposat d'altres formats i registres de comunicació, la paraula oral s'hagi menystingut i hagi quedat relegada a un lloc secundari per la seva volatilitat fàcil. Sembla que la paraula escrita o, avui fins i tot, les imatges enregistrades, poden tenir molta més força i veracitat per fer palesa una posició i, si és el cas, un suposat compromís.

Resulta, però, que no. Que no és així. Potser no ho ha estat mai. Potser mai hi ha hagut una societat honesta, on el valor de la paraula fos reconegut, respectat i assumit per tothom, sobretot pel que es compromet i en fer-ho dona la seva paraula. Potser avui el que passa és que la societat de la informació i la comunicació en què vivim ens permet contrastar, revisar i recuperar amb molta més facilitat les paraules donades i es fa més evident que mai el seu incompliment... Sigui com sigui, tinc la sensació que molts representants, càrrecs i servidors no són fidels a la seva paraula. Es pot canviar d'opinió en qualsevol moment, negar obvietats, dir el contrari del que fa pocs dies es deia i, fins i tot, mentir descaradament davant d'evidències incontestables, i no passa res. El sistema, i amb ell mateix la nostra societat, ho aguant tot. Ho digereix, sovint sense massa mal de panxa, i continua com si res no passés.

La tasca dels educadors i educadores davant d'aquesta situació és molt difícil. L'honestedat hauria de ser un bé preuat per a tothom i reclamant a tothom, de manera especial, a tots els representants públics, entre moltes altres raons, perquè són un mirall per a la nostra societat i perquè alhora donen exemple. La sinceritat, el compromís davant de les promeses fetes, l'autoexigència en front dels encàrrecs assumits, la solidaritat entre companys, el respecte per a l'adversari (no l'enemic)... haurien d'estar en l'ordre del dia, i els infants i joves haurien de poder tenir referents que exemplifiquessin la importància i la transcendència d'aquesta actitud en la nostra societat. I és que, de fet, es tracta de guanyar-se la confiança vers un mateix, vers els altres i, en altres instàncies, també com a poble a través dels nostres representants i de les institucions que simbolitzen.

La paraula és l'eina i el recurs per a la confrontació dialèctica, el diàleg, la disputa, l'acord i el desacord, fins arribar amb l'argumentació i el raonament, més que a vèncer, a convèncer. És en aquests termes que penso que Paulo Freire ens serveix de model i ens dona una lliçó. Ens ensenya com la paraula ens allibera del silenci, de la invisibilitat, de la ignorància o de l'opressió. La paraula també ens permet comunicar-nos, fer-nos sentir, enfrontar-nos a l'opressió i la violència -tant física com simbòlica- i, també, a través seu podem transformar la realitat.

La paraula ens fa, ens configura i ens honra, però també ens pot assenyalar, avergonyir i desacreditar. Per aquesta raó, és fonamental que en l'educació es tingui una cura especial en el seu ús i es prepari als infants i joves perquè tinguin veu, perquè sàpiguen expressar i escollir bé les seves paraules, perquè en siguin responsables, perquè les sàpiguen defensar en les confrontacions dialèctiques i perquè tinguin clar que a través seu es (trans)formaran ells mateixos i, alhora, la realitat que els envolta.

És en aquest sentit que Freire demana una educació valenta, prou valenta com perquè permeti superar la por a la llibertat: la por a dir, manifestar i comunicar el que sentim, el que pensem i el que volem. Una educació que ens faci subjectes emancipats, responsables i crítics enfront del món. Aquesta educació valenta ha de partir de l'anàlisi, de la reflexió, del debat, de la participació i del compromís. Ha de ser una educació fonamentada en el respecte a la paraula i al seu valor i potencial desvetllador i transformador, amb actituds democràtiques i amb l'esperança que podem transformar les dificultats en possibilitats perquè val la pena córrer el risc que implica la llibertat.

Avui que, en molts casos, la indignació necessita convertir-se en mobilització i denúncia; avui que ens cal denunciar l'opressió, una justícia injusta, una voluntat de dominació; avui, que ens han perdut el respecte i no escolten les nostres paraules; avui, més que mai, fan falta persones empoderades i sense por a la llibertat, fa falta una educació valenta que sàpiga emprar molt bé la força de les paraules.