El president de Catalunya a l'ombra, Carles Puigdemont, viu refugiat a Bèlgica, que és com refugiar-se als llimbs. D'allí el volen treure els jutges espanyols mitjançant una euroordre a la qual els seus col·legues de Brussel·les han respost amb un ajornament fins a mitjans de desembre. I després ja es veurà.
Tot i que els llimbs que acollien els nens sense batejar van ser abolits pel papa Benet XVI, pot ser que segueixin existint -a efectes terrenals- en un país tan improbable com Bèlgica. Amb gran sagacitat, Puigdemont va deduir que cap lloc millor que un espai eteri i de difícil localització perquè no l'enxampin a un els seus persecutors. Fins ara, l'estratègia li està anant de conya.
A Bèlgica el van definir en el seu moment com un Estat-tap ideat, juntament amb Holanda, com a terra interposada perquè els francesos i els alemanys deixessin de sacsejar-se, segons el seu costum. La fórmula una mica optimista no va funcionar, a jutjar per les dues guerres mundials del segle passat; però el regne de Leopold i de Balduí va seguir aquí. Podrien ser fins i tot dos països pel preu d'un, donada la difícil coexistència entre flamencs i valons que obliga a duplicar gairebé tot, incloent-hi els partits. El viatger desavisat potser se sorprengui en trobar-se amb una part de la població que parla neerlandès i sembla esqueixada d'Holanda, alhora que l'altra meitat del país s'expressa en francès i recorda a qualsevol departament de la veïna França. Cap d'aquestes dificultats van impedir que els belgues exercissin un paper determinant en la construcció de la Unió Europea, ja des dels temps del Benelux que l'associava amb els Països Baixos i Luxemburg. A això hi va contribuir, sens dubte, el seu perfil baix i la condició una mica irreal que sovint se li atribueix a Bèlgica.
Avala aquesta idea el fet que la majoria dels seus no pocs ciutadans de talent acostumin a ser confosos, erròniament, amb francesos. Com a tal consideren molts Georges Simenon, pare del comissari parisenc Maigret; i el mateix succeeix amb Hergé, el creador de Tintín, que es deia Georges Remi i té museu propi a Brussel·les.
A aquesta nòmina de belgues que no ho semblen pertànyer també hi ha Jacques Brel, l'autor de Ne me quitte pas, i a qui tants identifiquen com un cantautor de París, malgrat la seva doble condició de belga i flamenc.
Tot això podria haver contribuït a consolidar la imatge que Bèlgica és un lloc vagament il·lusori al qual és fàcil confondre amb França o amb Holanda. Un lloc neutral, per així dir-ho, encara que no ofereixi en aquest aspecte els clars trets de Suïssa.
Alguna cosa hi haurà influït, però, aquesta condició de lloc de cap part perquè la Unió Europea triés Brussel·les com a capital d'una institució que, des del punt de vista polític, és també una quimera. La democràcia, que resulta molt avorrida quan ho és de veritat, com en la pròspera Europa comunitària, exigia cels grisos i un país que no es faci notar massa perquè no molesti ningú.
Potser siguin aquests atributs de discreció i certa irrealitat que distingeixen Bèlgica els que la converteixen en el país ideal per donar asil al president d'una república de faula -almenys, de moment- com la que gestiona Puigdemont des de Waterloo. De moment, els jutges el mantindran als llimbs fins al desembre. I no és segur, ni molt menys, que després li indiquin la porta de sortida.
