o sabem encara si el debat de candidats modificarà el comportament electoral, però les enquestes publicades per diversos mitjans de comunicació són bastant coincidents. Les votacions de diumenge no resoldran el moment de paràlisi que viu la política espanyola. El PSOE tindrà els mateixos maldecaps per conformar una majoria, mentre el PP somia a arribar al centenar d'escons que sumats als de Vox i als de Ciutadans els permetin arribar a La Moncloa.

Sempre he manifestat que per a un país és molt important gaudir de partits forts que puguin aplicar el seu programa electoral al llarg de quatre anys. Avui només estan en condicions de poder-hi arribar ERC a Catalunya i el PSOE a Espanya. Agradi o no avui el panorama és aquest.

Els independentistes tenen una gran oportunitat d'aglutinar el vot a l'entorn dels republicans, mentre que la majoria de constitucionalistes es poden veure representats pel PSOE. La política s'ha d'exercir des dels partits en democràcia, i mentre els socialistes gaudeixen de representació a tots els territoris de l'Estat, ERC és una formació articulada arreu de Catalunya i amb uns dirigents que marquen l'agenda política. Això de JxCat no se sap ben bé què és. Certament, no té res a veure amb la Convergència de Jordi Pujol. És una mena de plataforma amb gent de diverses procedències que només els uneix el nom de Carles Puigdemont. I prova d'això és la candidatura de Girona, farcida d'un bon nombre de noms que mai no havien votat CiU.

A l'altre costat tenim un PP sense presència en les nacions històriques i un Ciutadans que no té cap representació a Euskadi i que a Catalunya va renunciar a liderar l'oposició, tot i guanyar les eleccions. Amb aquests dèficits difícilment poden aspirar a liderar un Govern estatal.

El proper dimarts, si no hi ha cap sorpresa com a Andalusia fa uns mesos, caldrà seny i que algú s'atreveixi a encetar un diàleg. És tan necessari com imprescindible trobar una sortida i cercar un encaix per a Catalunya sense que hi hagi ni guanyadors ni perdedors. Per moltes intimidacions que s'insinuïn els dos milions de catalans independentistes no desapareixeran. I tard o d'hora caldrà consultar el poble, encara que això avui faci molta coïssor.

Les propostes del PP i Ciutadans a l'entorn de Catalunya no s'allunyen gaire de les de Vox. Pregonen un munt d'amenaces que només servirien per tensar encara més la corda i portar el conflicte als carrers i places de Catalunya, tot revivint temps ja superats entre la majoria de ciutadans de casa nostra.

Per la seva banda, encara que sigui tot fent equilibris davant la pressió de la dreta, el PSOE es posiciona en la moderació i de ben segur obrirà un diàleg quan el piròman d'en Quim Torra deixi la presidència de la Generalitat. És per això que té molta importància que d'aquesta contesa en surtin reforçats el PSOE i ERC. Vulguin o no, estan cridats a intentar resoldre l'actual conflicte i no s'ha d'oblidar que a Catalunya hi viuen també milions de persones que no són secessionistes i es volen entendre amb l'Estat. Pere Aragonès i Gabriel Rufián han fet crides al diàleg. I a les files socialistes Miquel Iceta s'ha pronunciat en moltíssimes ocasions en favor de resoldre la situació sense tensar la corda, la qual cosa li ha costat un munt de crítiques dels partits de la dreta espanyola i de passada a Pedro Sánchez.

Si el PSOE i ERC surten afeblits del 10-N la solució restarà molt més llunyana. I són una munió els catalans que demanen a crits una entesa basada en el respecte mutu. Els socialistes són els únics que poden oferir una proposta seriosa als independentistes. De ben segur serà necessari fer concessions per ambdues parts, però uns han d'entendre que a Catalunya una part important de la població avui no se sent espanyola i els altres també hauran de comprendre que en el mateix territori un nombre semblant de ciutadans no es volen separar d'Espanya.