06 de novembre de 2019
06.11.2019

Emergència

05.11.2019 | 23:50

Només una crisi –real o percebuda– provoca un veritable canvi. Quan aquesta crisi té lloc, les accions que es porten a terme depenen d'idees que floten a l'ambient. Crec que aquesta ha de ser la nostra funció bàsica: desenvolupar alternatives a les polítiques existents per mantenir-les vives i actives fins que allò que és políticament impossible es converteixi en políticament inevitable». Aquesta cita de l'economista Milton Friedman defineix l'estratègia del que alguns dels seus detractors van batejar com la doctrina del xoc, que buscaria alimentar la sensació de crisi i aprofitar-la per aconseguir canvis que afavoreixin els propis objectius. Resulta molt preocupant fer una aproximació als titulars dels diaris fent-ne una lectura en aquesta clau. La sobreescenificació del debat polític va lligada a una exageració que deforma tant la realitat que es fa difícil veure com serem capaços de recomposar-la. Però hi ha més exemples. Ahir mateix milers de científics de tot el món van reclamar declarar una emergència climàtica alertant d'un patiment humà sense precedents si no hi ha un canvi en l'estil de vida que aturi les emissions de diòxid de carboni. L'advertència és tan alarmant que el sentit comú convida a obligar governs, institucions i conciutadans a prendre mesures urgents. Els científics diuen que se senten moralment obligats a advertir la humanitat de qualsevol gran amenaça. Cal aplaudir el seu compromís, però també ajudaria a contextualitzar l'escenari actual que es fes una revisió de tots els pronòstics fallits, càlculs erronis i teories incomplertes. Fins i tot si tenen raó en l'acceleració del canvi climàtic, caldria preguntar-se com no es va saber preveure quan es reconeix que s'han pres mesures teòricament efectives per fer-hi front. Estem a punt de veure com coses que crèiem impossibles es converteixen en inevitables. Qui en treurà profit aquest cop?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook