06 de novembre de 2019
06.11.2019

El mite de la caverna

05.11.2019 | 23:50

Fa dos diumenges, després de dinar, vàrem fer una mica de sobretaula i parlàrem amb el meu net Biel, que ara té disset anys i estudia segon curs de Batxillerat, de Plató. Podríeu pensar que és un tema feixuc per a un diumenge de les darreries d'octubre, havent dinat, quan la tardor tot just apunta els seus perfils incerts, cauen les fulles mortes i la llum allarga les ombres fins que guaita la nit. En Biel és un jove adolescent com n'hi ha tants arreu, interessat per múltiples coses, unes de reals i les altres, potser les millors, una mica irreals. Li agrada jugar a bàsquet, toca el violoncel, ungleja la guitarra i crea o recrea acords impensables. Li agrada cantar, però quan canta sembla que ho fa en silenci, com si resàs. També li agrada parlar i escollir pel seu compte les lectures que li venen de gust. Li agrada ballar, moure el cos i, com que és molt alt, quan mou el cos sembla que ha de desconjuntar-se i desfer-se en múltiples peces. La setmana següent, per tant aquests dies passats, tenia un examen parcial de Filosofia en el qual entrava aquella part antiga de la història del pensament que hem vingut a denominar clàssica: Sòcrates, Plató... D'aquí que s'esdevingués que parlàssim de Plató i, especialment, del mite de la caverna, que trobam cap a l'inici del llibre VII de la República.

Segurament deu haver-hi pocs joves que, si han passat pel Batxillerat, no coneguin la història d'aquells presoners encadenats pel coll, les mans i els peus i tancats en una cova, obligats a mirar cap a una paret, ni que fos una pantalla, sobre la qual es projecten les ombres d'uns homes i dones que passen i poden veure's gràcies a la claror d'una mica de foc. Aquells que estan tancats dins la cova arriben a creure que el món en què viuen, aquelles ombres que es mouen sobre la paret, correspon a la realitat. I viuen amb aquesta il·lusió, i no coneixen cap altra realitat en no ésser aquella. Un dia, un dels presoners aconseguí sortir de la cova i, en veure la llum del Sol s'adonà –el descobriment fou lent i costós– que hi havia una altra realitat més enllà de les ombres, un món diferent al de la caverna, lluminós, i transparent, i clar. D'aquesta manera descobrí que havia viscut enganyat a l'interior de la cova i que havia cregut que no hi havia una altra realitat més enllà de la foscor. Però ara sabia que existia una altra manera de viure, una altra forma d'habitar la Terra. Ara sabia que, a la llum del Sol, la realitat és una altra.

Després que l'hagués vist, aquella nova realitat, decidí retornar a la cova i explicar als seus vells companys de presidi que hi ha un altre lloc, un altre món, una altra vida a la llum del Sol. Paga la pena –vaig dir– d'explicar als altres com és de venturós i difícil el camí que mena a la claror, al coneixement, a la saviesa. I com és de savi aquell que cerca aquesta nova llum. El meu net, en Biel, em va contestar.

-Però no oblidis que els presoners de la cova, en veure el seu excompany que acudia a parlar-los d'una vida i una realitat nova, l'assassinaren. Se'l varen carregar.

Ell tenia raó. Sovint hem renunciat a la recerca de noves realitats, al pensament que permet veure les coses clares. Massa vegades hem decidit que aquell que ens proposa una lectura distinta del món programat, que aquell que és capaç de veure o d'imaginar una realitat diferent, aquest no té dret a la vida. Que no vingui a distreure'ns, que ens hi sentim conformats i còmodes de cara a la paret, que s'hi està tranquil, encadenat pel coll, i les mans, i les cames. En Biel ha callat, però el seu silenci era nítid, transparent. He vist què pensava, però el seu pensament era un interrogant:

-I si, defora de la cova, el Sol no existís?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook