06 de novembre de 2019
06.11.2019

Palerm: la bellesa és interior

05.11.2019 | 23:50

Palerm és la ciutat més caòtica, desendreçada i rònega que he vist a la vida. Cert que el Caire està més trinxat, més pobre i brut, però això ja ho sabia abans d'anar-hi i no em sorprengué, en canvi Palerm d'antuvi em commocionà molt pels seus aparents desordre i deixadesa, pel seu aspecte exterior rònec, d'edificis esbalandrats, esglésies i cases nobles ruïnoses, carrers estrets tronats i de cases en deplorable estat de conservació.

Palerm, aquella cortesana d'esplendors notables, fastuosa, aquesta envellida cortesana de pell arrugada, extravertida i cridanera, mestressa d'una ciutat amb les façanes dels edificis nobles i de les esglésies plenes de figures desdibuixades de sants i patricis. La bellesa és a l'interior; te la trobes esperant els teus ulls, la teva sensibilitat, perquè l'assaboreixis en silenci.

Els llibres i guies de viatge manejats sobre l'urbanisme de la capital de Sicília m'advertien que em trobaria amb una ciutat confusa, una gran part esgavellada i que oferia una imatge de població trencada, talment com si la segona guerra mundial hagués acabat de passar o que l'Etna, el terrible i indomable volcà, l'assetgés amb la seva roent lava, acompanyada de l'estrèpit sísmic que fan els terratrèmols quan esqueixen la terra, l'hagués castigat de nou espatllant-la, com ha fet sempre al llarg de la història.

Aquesta va ser la primera impressió que puc agreujar un xic més afirmant que la conducció dels cotxes és esbojarrada, que es veuen massa deixalles acumulades en els contenidors i en les voravies i la sensació que qualsevol edifici s'enderrocaria sobtadament i ens caurien les estàtues dels sants i dels pròcers de la façana al damunt. Però tot miraculosament s'aguanta i el desordre esdevé ordre en la mesura que t'acostumes a la lògica urbanística urbana i a la capacitat imaginativa dels seus ciutadans.

Tanmateix el tarannà viu, cridaner, festiu, alegre dels ciutadans posen somriures ornamentals a la devastació arquitectònica. La gent cordial, ajudadora, tan amable i simpàtica que resulta fàcil fer petar la xerrada i riure amb ells.

Comentàrem a uns guies turístics que havíem passat per una carretera atrotinada de la Sicília profunda, de paisatges meravellosos, però en molt mal estat el dia que anàrem a Agrigent a veure la ciutat dels temples grecs i ells ens asseguraren que tot és culpa del govern central:

«Heu passat per una carretera feta fa més de 57 anys; fan poques coses i no fan cap tasca de manteniment; trobareu moltes pistes en situació deplorable. No inverteixen per conservar les autovies, ni els edificis. Som l'illa oblidada, a diferència de Sardenya, mimada per Berlusconi. Quan ens queixem, ens responen que no tenim raó perquè és l'illa més turística d'Itàlia».

Aquesta vida de carrer dels ciutadans quasi sempre respon a dos factors: viuen en cases poc o gens confortables i prefereixen anar als bars o hi ha una llarga tradició de convivència veïnal, que contribueix que la gent es trobi a la plaça pública; a vegades coincideixen els dos factors: habitacles en males condicions i ensems els agrada fer xerinola al carrer.

Els edificis fets pols. Palerm és decadent, ciutat d'esplendors apagats, de palaus i residències esquerdades de gent pertanyent a la vella aristocràcia, com la del noble del Gattopardo de Giuseppe de Lampedusa, vinguts a menys. La superfície, l'exterior de Palerm, és lleig pel seu estat ruïnós, per les figures desdibuixades de pròcers i de sants en les façanes de les múltiples esglésies o en les cases senyorials, però quan s'entra dins d'aquests recintes hom s'adona que la bellesa és allà a dins perquè estan plens de mosaics, d'objectes sagrats de gran valor, de quadres, tapissos, mobles preciosos artesanalment treballats. Entres en els palaus, a les esglésies, en els teatres, d'aspecte extern esquerdat i abandonat i allà dins inexplicablement s'hi amaga un univers oníric.

El Palerm laberint i confús i lleig ha sabut convertir la seva pròpia lletgesa en una bellesa tan atractiva que no m'hauria importat romandre-hi més dies. Perquè la bellesa és endins, és interna, s'ha de saber trobar.

La imatge que Palerm ofereix al viatger és enganyosa perquè d'antuvi sembla que res et pugui impressionar i seduir-te. Palerm ruïnós, destronat, de carrers malcarats i bruts i Palerm, amable, entremaliat, bulliciós, murri. Festivament acollidor, sempre alegre i bondadós. Tan desastrós, tan poc net, tan poc recomanable recórrer amb el cotxe pels carrers estrets, perquè els conductors no respecten quasi res i malgrat tot això la ciutat et sedueix, et captiva, es fica a dins afablement, acabes estimant-la sense que un fred i calculat raonament justifiqui aquest sentiment.

Ens enteníem tant, que a voltes ho atribuíem al fet que ens banyem en el mateix mar Mediterrani, mengem els mateixos fruits, els mateixos peixos, bevem del mateix vi, igual que ells reguen l'amanida amb oli que produeix la mateixa terra; així doncs la seva idiosincràsia és també com la nostra i ens deien que érem germans que compartim gustos, valors estètics, gastronòmics, socials i polítics. Em va atreure tant que podria viure-hi una llarga temporada i em costaria deixar-la.

Acabo l'article recomanant al lector que si viatja a Palerm visiti les Catacumbes dels Caputxins, que contenen més de 8 mil mòmies. Manllevo un text de Maupassant del seu llibre de viatges La vida errante: «Unes mòmies miren cap enlaire amb les conques buides d'ulls, altres, al terra. Veig algunes mòmies que sembla que dibuixen un riure atroç, altres, encongides i contorsionades pel dolor, i totes aparenten embogides per un ensurt sobrehumà».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook