07 de novembre de 2019
07.11.2019

Campanya

07.11.2019 | 00:30

Campanya: «Sèrie d'actuacions per tal d'aconseguir un fi científic, comercial, polític, etc». Aquesta és la precisió del diccionari. Si la campanya porta al seu darrere la paraula electoral pot resultar una barreja molt especial, fins i tot inexplicable. Entre tots, polítics i auditoris, avui que és dijous podríem dir que ja li tenim el peu al coll; amb un parell de dies ja s'haurà acabat la campanya electoral i serà l'hora de començar a parlar de nova legislatura, nous programes i nous penediments per excessos verbals i gestuals, si aquest és el cas, que sempre acostuma a ser el cas.


A tot arreu les campanyes electorals porten un cert neguit i tensió. Ara podem recordar, per exemple, que una vegada a Estats Units es presentava per senador un ciutadà d'ascendència de la tribu xeiene. El nom de pila del cavall era Nighthorse, que significa «cavall de nit». A la seva campanya el futur senador prometia que quan sortís elegit arribaria a la sessió d'investidura muntant el cavall que lluiria pentinat de guerra, i que ell es posaria 72 plomes d'àliga al seu vestit d'indi xeiene. Els contrincants es varen posar a la feina i li varen investigar l'arbre genealògic amb «bons» resultats, perquè varen trobar-hi que aquella persona només tenia 3/8 parts de sang índia. Després, passades aquelles eleccions a EUA, no vàrem saber més notícies ni de les 72 plomes ni d'aquell número fraccionari que havia mesurat la puresa de la sang india d'un ciutadà. Tot i tots, ben pintorescos. Seria desitjable que els fòrums de les campanyes ens mostressin sempre un bon pentinat de pau.


Hi ha un poema de Montserrat Vayreda que pot servir d'il·lustració d'aquesta rabiosa actualitat, per veure-se-hi retratada. Diu així: «La tramuntana xiscla, espolsa, empeny i cega, xucla l'aigua del núvols, travessa l'Empordà, arrossega les teules, les oliveres blega i cruix en cada porta, esmola el campanar. Enfila les carenes,cavalca per la plana, s'esmuny per les arbredes, navega a flor de mar, és hàbil amazona que aixeca polseguera.» Al final del poema ?que es titula Tramuntanal, com no podia ser menys? Montserrat Vayreda exerceix el perdó sobre el més popular dels vents i deixa veure una gran comprensió, superat aquell esverament que surt dels primers versos del poema. Montserrat Vayreda era empordanesa i ja se sap que les identitats tenen un arrelament i una estimació irrevocables, com així ho diu l'acabament del mateix poema: «I quan ja no suportes les seves folles rauxes, quan desafiaries el seu urc ancestral, abandona la lluita, hissa bandera blanca, s'allunya com els núvols i ho deixa tot en pau.»


Avui, en començar l'article, he obert el diccionari. Ara també es tancaran junts, que el diccionari és molt expressiu. Pau: «Tranquil·litat pública. Estat de l'ànim tranquil, no torbat per la passió, l'ànsia, el temor. Estat d'una reunió o un grup de persones, especialment d'una família, on no hi ha dissenssions, renyines, plets. Estar en pau: no deure's res l'un a l'altre, haver arreglat els comptes. Fer les paus: cessar, dues persones o més, d'estar barallades o renyides».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook