Demanar és demanar: sigui euro, sigui vot. De les persones que demanen diners als altres, els captaires són els que menys benefici obtenen, perquè no surten de pobres. I és així perquè se'ls nota que estan demanant. Si tinguessin més ambició que la xavalla aliena i invertissin en vestir serien brokers a Wall Street. Els captaires i els brokers es tenen fàstic recíproc.
Als candidats a les eleccions de diumenge els van oferir un minut de televisió sense interrupcions per demanar el vot i van mostrar, cada un, un estil petitori diferent i reconeixible.
Santiago Abascal (Vox) es veu avui captaire, però ahir va ser soldat a Flandes. Lamenta on l'han portat la mala fortuna i les contrarietats i clama en aquesta terra, on no hi ha més ajuda que la que dona el Senyor als bons cristians. Visca Espanya, que tan bona és i tan malament tracta!
Albert Rivera (Ciutadans) és gallòfol que afalaga, beneeix i no enveja el proïsme, exalça que macos que han sortit els nens, senyora, i que nets i ben vestits que els porta. A qui li doni, li millorarà l'esdevenidor.
Pedro Sánchez (PSOE) és pidolaire de porta d'Església major, que implora per a ell perquè es diu honrat, no com l'almoiner d'aquí, que s'ho gasta en vi, o el de més enllà, que fa desgraciades i mares mosses innocents.
Pablo Casado (PP) és sablista que abraça, diu conèixer-te de l'escola o ser veí de la infància i amb bona presència i millors maneres promet tornar abans d'haver demanat.
Pablo Iglesias (Unides Podem) té l'orgull que no demana per a ell, sinó per a un altre necessitat que, si pidolés, ho faria amb cartró escrit i una d'aquestes llistes de circumstàncies desgraciades que porten a seure en una vorera.
