Som al final d'una campanya en què tots els partits del règim que tant criticaven els catalans per no parlar del que interessa a la gent fa mesos que dediquen els seus monotemes a Catalunya. Cada cop més tinc la impressió que els grans partits espanyols no s'atreveixen a abordar el tsunami econòmic que els ve a sobre. I per això s'han dedicat a perseguir el tsunami democràtic que ve de Catalunya.

El Govern espanyol té desbocat el deute públic. Durant el darrer any, el passiu no només no s'ha reduït sinó que s'ha incrementat en gairebé 35.000 milions d'euros. Segons dades del Banc d'Espanya del mes d'agost passat, el deute públic va tornar a créixer fins als 1,2 bilions d'euros. Fa poc més d'un any se situava als 1,165 bilions. Així doncs, Espanya està arribant al màxim històric de deute, mentre parlen de Catalunya, la zona tractora de l'Estat a qui volen matar com a la gallina dels ous d'or.

Però n'hi ha més, tal com hem parlat moltes vegades: el deute de la Seguretat Social ha superat per primera vegada els 50.000 milions d'euros. A l'agost s'arribava als 51.193.000 d'euros, molt per sobre dels 34.863.000 del mateix mes del 2018. El 2017 era de 27.393.000 i el 2016 era de 17.173.000. El fort repunt es troba en els crèdits que el Tresor Públic ha concedit a la Seguretat Social per poder pagar les pensions. I també, perquè els governs de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez han aplicat a les pensions increments més grans que els marcats per llei. I tot pels vots. Així com castigar Catalunya, es fa pels vots.

Pel que fa al deute de les administracions públiques, nombrosos serveis d'estudis han avisat que les xifres elevades que arrossega l'economia espanyola en cas d'una nova recessió seria un punt feble que podria desencadenar una caiguda d'Espanya als inferns. La culpa és Catalunya? El fum, la cortina de fum de Sánchez seguint l'estela de les forces franquistes serveix per tapar que és ell qui ha disparat el deute.

Però encara hi ha més. Espanya és el desè país del món amb més milionaris i això no deixa d'augmentar en el bienni anomenat progressista de Sánchez. Hi ha 979.000 rics a Espanya enfront dels 945.000 de l'any anterior i els 172.000 de 2010. Segons l'últim informe de la riquesa mundial 2019 ( Global Wealth Report 2019) elaborat per Credit Suisse Research Institute, «es preveu que el nombre de milionaris espanyols creixi un 42% addicional en els pròxims cinc anys», diu Miguel Matossian, responsable de Credit Suisse Banca Privada a Iberia.

L'informe destaca també que Espanya figura en el lloc 16 entre els estats amb major nombre d'ultrarics, és a dir, persones el patrimoni dels quals supera els 50 milions de dòlars. A escala global, l'estudi registra 46,8 milions de milionaris el 2019, dels quals el 2% són espanyols.

Les conclusions locals estan en la línia de la tendència general. La riquesa mundial ha augmentat el 2,6% aquest any, fins als 360.000 milions de dòlars, i hi ha 46,8 milions de milionaris, un increment de l'1,1 milions respecte a les dades del 2018; la majoria dels 675.000 nous milionaris prové dels Estats Units. Precisament, l'avanç del país nord-americà i de la Xina han tirat a l'alça del balanç total, i això malgrat la guerra comercial que les dues potències mantenen des de fa aproximadament un any.

Així ha estat en el cas d'aquelles funestes hipoteques subprime, que es van prodigar per tot Estats Units donant diners a cabassos a clients amb un perfil creditici que mostrava evidències que mai podrien repagar el deute. La resta de la història ja la coneixen perfectament, i tan perfectament que els sorprendrà assistir ara a una reedició del furor que de nou fan a Wall Street els crèdits d'alt risc. No, no n'aprenem; o millor dit: alguns no n'aprenen (ni en volen aprendre).

I tot això passa en moments de rebombori internacional. Tornen a assenyalar-se noves bombolles que poden esclatar com en el seu moment van fer les hipoteques subprime que van concedir dòlars i dòlars a persones sense capacitat de repagament, sense aval, sense liquiditat, sense un contracte estable, sense una nòmina folgada... i moltes vegades fins i tot sense feina. Aquesta bogeria es va disfressar sota l'enginyeria financera més innovadora: van ser paquetitzats, trossejats, i venuts... amb el letal resultat que aquest risc creditici va ser disseminat per tot el sistema. Era l'època en què algunes famílies de classe mitjana es van hipotecar pel 120% del valor de taxació, i amb aquests diners es van comprar el pis, moblar la casa, i es van comprar dos cotxes d'alta gamma. Després va passar el que va passar. Tot i que destacats polítics espanyols havien anunciat taxativament que a Espanya no hi havia de què preocupar-se, que estàvem assistint a una simple tempesta financera en els mercats sense conseqüències en l'economia real. I que no corríem el mateix perill que els nord-americans.

Després vingué la depressió immobiliària espanyola i la doble pinça d'uns deutes que no es podien pagar, un valor del pis a la baixa, i en molts casos, pas a l'atur d'un o més membres de la família. Doncs a la major part d'Espanya el repunt econòmic d'aquests pocs darrers anys continua pivotant altre cop només en el consum interior, en la construcció i el turisme,

Llavors, si només Catalunya, País Basc i Madrid aguanten l'estirada de les exportacions industrials, i el creixement més sòlid del PIB, comprendran per què amb aquest panorama Sánchez, Casado, Rivera i Abascal només parlin de Catalunya?