Fires moixes

La qüestió, però, es planteja en un terreny molt més delicat, el de la psicologia i la moral col·lectiva. Durant tots els dies de Fires he percebut un cert desànim, d'acceptació d'una davallada inevitable, de consideració d'unes Fires moixes tant si la realitat ho avala com si no. El tema, doncs, se situa en el camp del desànim, d'un ànim esmorteït i melanconiós. És veritat que les energies contingudes han buscat i trobat camins alternatius, autoconvocats, de gestió més directa. I és també veritat que alguns sectors econòmics poden haver sortit beneficiats de la situació anòmala que han viscut les Fires d'enguany. Però per molt que en el terreny més aparent es puguin donar dades que no són pessimistes, el cert és que sortim de les Fires amb una mena d'abatiment col·lectiu.

Podria ser que el detonant fos la supressió de les barraques, però també pot ser que la fatiga ambiental vingui de més lluny i que les Fires que havien de ser potser un bàlsam momentani han esdevingut un malson, valgui l'expressió potser exagerada.

La idea de traslladar les parades més urbanes a la zona de La Copa ha creat un doble efecte negatiu; desplaçades del seu lloc habitual les parades han anat fent la viu viu ocupant un espai que no els era propi i els espais tradicionals, com l'avinguda de Ramon Folch i la plaça de Sant Agustí, han perdut intensitat vital.

El desplaçament de les activitats juvenils cap al Barri Vell ha donat sortida a la voluntat inequívoca dels joves de no renunciar a la gresca però ha incrementat l'estrès d'una zona que viu amb dificultats la convivència entre la condició de barri per viure-hi i la creixent utilització com a barri per al lleure, més enllà de les qüestions de fons sobre la transformació del Barri Vell en un barri d'especialització terciària i turística.

L'esquema general de les Fires i la seva estructura bàsica amb dos caps de setmana i uns quants esdeveniments de referència estic segur que funciona i és àmpliament acceptada, i les perspectives d'una continuïtat d'èxit em semblen assegurades més enllà dels incidents de recorregut d'enguany.

Però, dit això, la qüestió clau resideix en un intangible: retornar l'alegria a les Fires, superar el clima de valoració pessimista, superar l'entrebanc momentani i situar de nou les Fires i la ciutat en un punt de vibració col·lectiva i ciutadana imprescindible.

Les Fires són el camí tadoral cap a l'hivern però són sobretot un esclat d'alegria i de comerç abans de les hores llargues i fosques de l'hivern. El trànsit de Fires a Nadal passa millor si s'han viscut unes Fires d'èxit que si les Fires no han tingut el to que s'esperava.

Vull insistir en una idea; és molt possible que les xifres, les estadístiques, el volum d'activitat, desmenteixin els meus presagis. Però també és cert que les coses sovint no són com són, sinó com sembla que són. I aquestes Fires han semblat unes Fires moixes, unes Fires toves, unes Fires «xof»!

Com que el desànim no és estructural, sinó en molt bona mesura conjuntural, el determini essencial és superar la tristesa conjuntural, no afegir llenya al foc del desànim i crear les condicions per recuperar l'alegria de viure.

Ja sé que és molt fàcil de dir i més difícil de fer i ja sé que les circumstàncies generals no hi ajuden gens. Però em sembla que el clima moral, l'estat d'ànim col·lectiu, el tremp de la ciutadania de Girona, reclama ara un viratge Girona endins. Atendre en el detall la vida ciutadana, respondre als reptes més elementals, crear els ressorts que facin ressorgir l'orgull gironí, rescatar de l'oblit els reptes de ciutat i atendre els problemes immediats amb resolució i convicció.

No cal cap renúncia personal o col·lectiva, ideològica o emocional. Només cal que en l'ordre de les prioritats el marc general i el marc local no siguin incompatibles i que la dedicació a la micropolítica sigui la millor garantia per a totes les qüestions que afecten la macropolítica.