08 de novembre de 2019
08.11.2019

Presidentorra volia ser Allende

08.11.2019 | 00:20

L'expresident Puigdemont, un que va es va fugar, no sé si el recorden, té al seu despatx una pintura on hi surten en Macià, en Companys i ell mateix, com si fossin la santíssima trinitat de la gran Catalunya. S'hi va fer fotografiar al davant fa poc, en una entrevista al diari britànic The Times en què vaticinava que no veuria mai més amb vida els seus pares, perquè quedés clar que ell és el continuador de la nissaga. Saben les nissagues islandeses? Doncs igual però de riure i sense acabar en «son». Jo fugiria com de la lepra d'un megalòman que decora el seu despatx amb un pastitx que pretén equiparar-lo als seus herois, però si a sobre m'assabentés que s'hi fa fotografiar al davant, em pensaria que es tracta d'un maníac, estic segur que en Charles Manson devia tenir pintures semblants, potser no amb en Macià i en Companys. Jo soc un dels visitants de la casa de la republiqueta i veig en Puigdemont fent-se fotos amb aquell quadre al darrere, i corro a tancar-me al lavabo per trucar a la policia. D'allà no en surto fins a estar segur que l'amo de la casa ja calça camisa de força.

Presidentorra, no. Quan Presidentorra va tenir notícia que el marquès de Waterloo havia perdut els últims vestigis de raó, la gelosia se'l va menjar viu. Calia un contraatac, que és sabut que a Catalunya mana qui dona més proves d'estar guillat, així que va decidir el que qualsevol decidiria en la seva situació: fer-la més grossa. Per exemple, jugar a ser Allende i tancar-se al Parlament. Si, com era d'esperar, ningú amb dos dits de front pensava acompanyar-lo, ja trobaria quatre CDRs que entre tots no en fessin mig. De dits de front, vull dir. Allende es va tancar al Palau de la Moneda perquè el volien detenir, mentre que Presidentorra pretenia tancar-se al Parlament perquè volia que el detinguessin i a veure si així algú se'l pren ni que sigui mig seriosament. La diferència és notable, no cal dir-ho, però estem davant d'un poble que s'ha empassat dòcilment les comparacions dels catalans amb els negres d'Alabama i dels seus líders amb Gandhdi, Rosa Parks, Jesucrist i no recordo si també Déu Nostre Senyor, si això darrer encara no ha arribat ja arribarà, que el Bisbe de Girona està de la nostra part. Per tant, Allende al sarró i el poble assentint sense discutir, com sempre.

-Però podré sortir per la porta i mirar enlaire per si venen avions, com en aquella foto d'Allende? Sisplausisplausisplau (picant de mans i fent saltironets)!

-(Sospir) D'acord, president, vostè surti al carrer i miri si volen coloms.

-I casc! Vull dur casc! Sisplaaaaau, oi que podré dur casc?

-(Sospir)

Presidentorra ja s'hi veia. Acompanyat dels fidels CDRs, barba de tres dies, sense llum elèctrica al Parlament perquè l'hauria tallat el pèrfid Estat espanyol, fent llenya dels escons per escalfar-se i compartint les escasses provisions, potser fins i tot practicant canibalisme si la cosa s'allargava. I encarregant un quadre on s'hi veiés ell, al costat d'Allende i de Fidel Castro, no, millor traiem Castro i posem-hi Jesucrist, tant per tant, piquem alt.

No li perdonaré mai a la Guàrdia Civil, però mai, que per culpa seva no hàgim viscut les imatges de Presidentorra i els CDRs tancats al Parlament, jugant a ser Allende. Les estones de riure que ens haurien regalat valdrien per tota una vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook