La nació espanyola
Josep Baella Isanta Girona
Legítimament estaria representada pels diferents pobles que conformen la geografia hispana. Però, vet aquí que, hi ha un poble, el castellà, que va envair, usurpar i espoliar la resta de pobles hispànics. Tot va començar amb Felip II, es va consolidar amb Felip V i consagrar amb el franquisme. La reinstauració de la monarquia és un anacronisme inèdit en el món avançat.
Estem davant d'una regressió política i entrant en una mena de dictadura castellana, avui dia anomenada espanyola. Que els invasors acusin de delicte d'odi els envaïts és una total perversió. L'establishment castellà utilitza líders polítics perquè actuïn com hooligans, i així justificar la recuperació de les competències descentralitzades.
Castella era el regne més pobre d'Europa quan Isabel va pujar al tron, a la fi del 1474. Garret Mattingly, biògraf de la filla dels Reis Catòlics i la reina d'Anglaterra, Caterina d'Aragó, ens retrata així el territori castellà: «En cap altra zona d'Europa occidental eren les ciutats més dèbils i escasses, ni l'Església més ama i senyora de cors i ments, tant entre els rústics com entre els hidalgos».
Però Castella tenia una virtut: «La seva obediència i fidelitat a Roma». L'Església catòlica, de bell antuvi, va afavorir el domini de Castella per assegurar-se l'obediència de la corona catalanoaragonesa.
La nit del 10-N
de 1619
Xavier Serra Besalú girona
Potser a vostè li agrada la filosofia. O no. En qualsevol cas, és un fet que la filosofia occidental ens embolcalla i condiciona.
La nit del 10-N d'ara fa 400 anys succeí un fet remarcable, que va canviar les nostres vides fins ara. Ho hem estudiat a l'institut, però potser no ho tenim present.
Sent clar i directe: aquella nit, Descartes, inquiet, descansava en un lloc caldejat, amb les tropes protestants del duc de Baviera. Era una treva hivernal, a l'inici de la Guerra dels Trenta Anys. El nostre futur «pare de la filosofia moderna» era un jove de 23 anys i va tenir tres somnis: són famosos. Ell mateix els va recollir per escrit en llatí, i foren publicats en francès pel seu biògraf, Adrien Baillet.
Només dues persones, que jo sàpiga, van ser conscients, aleshores, que estaven reiniciant el pensament des de zero, després del període «premodern»: d'una banda, Francis Bacon (s. XVI), a Anglaterra, i ara, al s. XVII, el nostre pensador francès.
Al tercer del somnis es formula la pregunta clau: «Quod vitae sectabor iter?» (Quin camí he de seguir?). I, des d'aleshores, ja no es va deturar: nasqué la modernitat filosòfica.
Els docents ensenyem als adolescents que, successivament, van anar sorgint l'empirisme, la Il·lustració, Kant i l'idealisme, el positivisme, i tota la resta, fins al batibull de l'època contemporània.
Avui dia ens refiem d'Alexa, dels sistemes democràtics, dels mètodes analítics o de la medicina avançada. No oblidem mai que som «nans sobre les espatlles de gegants» (nani gigantum humeris insidentes), metàfora atribuïda a Bernard de Chartres, del segle XII, citada per tants d'altres, entre els quals Pascal o Newton. Descartes va suposar un punt i apart.
Demà farà 400 anys que va començar la filosofia moderna: tenim força per celebrar-ho?
