09 de novembre de 2019
09.11.2019

La confessió

09.11.2019 | 01:17

No fa pas gaire, l'escena holliwodenca es va agitar en gran manera quan el cèlebre director Bernardo Bertolucci va reconèixer que a la seva pel·lícula L'últim tango a París es va cometre una violació. En efecte, Marlon Brando i ell havien, segons va dir aquest últim l'any 2013 i va transcendir més tard, planejat que Brando forcés sexualment, amb l'ajuda d'una mica de mantega com a lubricant, la protagonista femenina, interpretada per Maria Schneider, cap al final de la cinta. La gravetat dels fets, malgrat el temps transcorregut des del truculent episodi, explica el rebombori i el rebuig social que aleshores es van desencadenar (com una espècie de #metoo avant la lettre, però a l'inrevés, en partir del mateix responsable del crim). I és que la declaració del mateix autor dels fets, sobretot si aquests són de tal calibre, resulta especialment inquietant; més encara quan prové d'algú que en principi està envoltat d'una aura de respectabilitat. De fet, els dos homes implicats podrien haver silenciat la seva conxorxa, ja que Schneider es va endur el secret a la seva tomba l'any 2011. El seu cos encara es devia estremir sota terra amb el desvergonyiment del cineasta i l'eco mediàtic subsegüent.

Òbviament, transcorregudes diverses dècades, i sense que aparentment la víctima reclamés cap responsabilitat quan hauria tocat fer-ho, estava fora de qüestió iniciar qualsevol procediment judicial. Coses de la prescripció dels delictes. Tanmateix, quan l'autoinculpació té lloc tempestivament, en el marc d'un procés, té o pot tenir també efectes devastadors. Segurament hi ha poques escenes que impressionin tant un jurat popular, i àdhuc un jutge professional, com l'admissió de determinats fets per l'acusat. Car, si bé és cert que, jurídicament almenys, un reconeixement per l'inculpat no deixa de ser un element de prova més, que l'òrgan judicial haurà de valorar racionalment juntament amb la resta de material probatori de què disposi, succeeix que, si la balança està més o menys equilibrada, la confessió pot constituir aquella petita empenta (o nudge, com en diuen ara) que fa que tot es decanti irremissiblement cap a un dels costats. I aleshores, per un mínim de coherència personal i dignitat, ja no es podrà negar l'evident.

És per això que les paraules de la vicepresidenta del Govern d'Espanya, en què amenaçava sense embuts el Govern belga amb «prendre decisions» si no es concedeix l'extradició de l'expresident de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont; o les del president Pedro Sánchez, reconeixent que la Fiscalia depèn del Govern, no ens poden passar en absolut desapercebudes. Quan encara estem sentint les darreres raneres de l'altre «Procés», i la politització de la justícia està en boca de tothom; quan el Tribunal Suprem acaba d'estrenar la moto de la sedició que li va vendre l'Advocacia de l'Estat; quan un grup de treball del Consell d'Europa li ha picat la cresta a Espanya per la deficient independència de la seva judicatura; quan, en fi, la decisió final d'extradir (o no) el molt honorable fugitiu depèn no del Govern belga, sinó d'un jutge d'aquell país, i la Fiscalia està legalment obligada a ser imparcial i independent, sembla del tot esfereïdor que des de la talaia governamental hispana es reconegui amb tal desimboltura la manca de separació de poders.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook