El gran artífex de Ciutadans fou David Madí, que quan no eren ningú els patrocinà -i quan dic patrocinar em refereixo a la moneda i no tan sols a la metàfora- i els donà aire mediàtic. L'estratègia era per debilitar el PSC.
El gran artífex de la CUP fou també David Madí, sobretot a partir de 2014. Madí ja no era a la política però instruïa Mas en les qüestions fonamentals. Madí volgué amb la CUP fer la pinça a ERC. D'aquella jugada tothom en recorda l'estampa mítica: Artur Mas i David Fernández abraçant-se al centre de dades de la «consulta participativa» del 9-N.
Hi ha una llarga tradició d'aquesta mena d'estratègies de pa sucat amb oli -i de desenllaç tràgic- en la política catalana: Trias buscà el cos a cos amb Colau el 2015 per menystenir Collboni. I el resultat sempre ha estat el mateix: Ciutadans acabà guanyant les eleccions al Parlament, la CUP acabà llençant Mas a la paperera de la Història, i Ada Colau alcaldessa és el més sever atac que ha patit la meva ciutat des de l'última vegada que la van bombardejar.
Igualment en la política espanyola s'han fet experiments semblants. En les europees de 2015, el PP alimentà perillosament Podem per fer fer el ridícul al PSOE, i ara els socialistes fan el caldo gros a Vox perquè Pablo Casado no passi dels 80 diputats i no pugui per tant guanyar les eleccions a Pedro Sánchez. Són tàctiques, més que no pas estratègies, que potser a curt termini tenen alguna utilitat però que em fa l'efecte que al final sempre acaben espatllant més coses que les que pretenien arreglar.
A Catalunya, el PSC sap que el cos a cos pel lideratge el té amb Esquerra. Per això ha pactat la Diputació de Barcelona amb Junts per Catalunya -ben bé perquè no la tingui Esquerra- i mira d'afavorir la CUP, sobretot a Girona, i de retruc també el partit de Carles Puigdemont. Els socialistes saben que l'única manera de poder governar Espanya, i de tenir algun pes o influència al Govern, és a través d'Esquerra. Quan Iceta diu que no es refia de Junqueras no només ho diu perquè a última hora els republicans sempre prefereixen insistir en la seva estèril disputa amb els convergents -la qual cosa és certa- que no pas seguir el seu camí fredament calculat; sinó perquè sap que aquest camí fredament calculat, no avui ni demà, però sí inexorablement, acaba duent cap a la independència: no a l'independentisme, sinó a la independència real i irreversible.
Difícils temps s'acosten, en què l'independentisme haurà de triar entre el que és fàcil i el que és correcte, entre la satisfacció imminent d'esbravar la pulsió selvàtica o el camí adult -de vegades lent, de vegades desesperant- que duu els homes vertebrats a concretar els seus objectius. Segurament com sempre, en nom d'una puresa de paper d'estrassa i d'una astúcia mai no demostrada, l'independentisme es deixarà dur per la seva visceralitat més irracional i farà miques qualsevol petita possibilitat de camí traçat, com quedà clar quan aquella gent del roc a la faixa es posaren a insultar Gabriel Rufián.
Segurament us tornareu a equivocar, com sempre. I per això us ho vull dir, i us ho vull dir ara, sense roc ni passamuntanyes, sense pseudònim ni explosius d'anar per casa: us ho dic amb la fotografia de la meva cara i signant el que escric, que és com parlen, escriuen, viuen i moren els homes lliures. Especialment vosaltres, els independentistes gironins, sou una colla de ximples, de ximples i de pòtols, joguines del PSOE, carn de canó amuntegada que només serveix per disparar contra el que dieu que estimeu tant, malmetent els camins possibles i us instal·la en el deliri i en l'astracanada.
És mentida la propaganda dels 100 anys de presó. És mentida que Espanya sigui un Estat repressor. És mentida que sigueu uns demòcrates perquè és mentida que sense Llei pugui existir la Civilització. Heu perdut perquè sou uns cretins, com tantes vegades us he dit. Però sobretot heu perdut perquè voleu continuar perdent, perquè cada vegada que teniu una opció guanyadora -o potser no tan perdedora- la menyspreeu, la insulteu, l'acuseu de traïdora. No sou prou intel·ligents per als objectius que us proposeu, sou massa tanoques per entendre qualsevol raonament que excedeixi la província, el rictus cantonal. Sou l'imperi de la fosca, i no perquè sigueu malvats, sinó perquè us van fer sense interruptor. Calamitat sobre la calamitat amuntegada, fa riure veure amb quin truc de paper d'estrassa l'Iceta en té prou per enredar-vos. Per què li caldrien tancs, a Espanya, tenint-vos a vosaltres? Quina sentència judicial podria ser més onerosa que la vostra indigència intel·lectual, que la vostra arrogància de casinet, que els vostres pseudònims de fireta per fer anar a fer el mec tancant-vos al Parlament?
Sou l'enhorabona de l'ordre, de l'Estat, el partit guanyat del sistema sense haver-lo ni de jugar: en els aldarulls de Barcelona us vau retratar, en les detencions dels CDRs heu desmostrat que sou uns aficionats, i en la manera que tindreu de votar demà demostrareu que, en lloc de ser capaços d'aprendre, sou uns ionquis de la derrota i, com els éssers malaltissos, creieu que l'amor és que us assotin. I això sí, després d'haver disparat contra cadascuna de les vostres esperances, correu dilluns a fer la cabra amb els poca-pena del Tsunami.
