El cap de setmana passat, per feina, vaig estar a Bucarest i ens van portar a fer una visita pel centre. La guia va explicar-nos un xic d'història: Romania, va dir, havia sigut un lloc disputat i ocupat per l'imperi l'otomà i l'austro-hongarès. Em va venir al cap que, quan vaig estar a Hongria, un catòlic ens va portar a visitar una escola privada que a l'entrada tenia un mapa d'Hongria que contenia la Transsilvània avui part de Romania. També vaig recordar una reunió a la Polònia comunista en què els polonesos explicaven que el seu país havia sigut el camp de batalla entre alemanys i russos i les fronteres canviaven en funció de qui havia guanyat la darrera guerra. Podria continuar amb els precedents de la guerra dels Balcans, la llista seria molt llarga perquè la història d'Europa s'ha bastit sobre les guerres i els enfrontaments. La contraportada de La Vanguardia del 4/11 porta una interessant entrevista a Geraldina Shwarz que acaba de publicar un llibre que qüestiona els nacionalismes que estan a la base de l'actual UE. Les reflexions són interessants, el llibre s'haurà de llegir.

Aquest preàmbul porta a dues reflexions. Per un costat, cal enfortir la UE. Sense aquesta tots aquest focs soterrats podrien produir un munt d'incendis i portar a més enfrontaments. Molts creuen innocentment que la UE està garantida de cara al futur però sols ho està si la cuidem, si reafirmem els seus principis. Per l'altre, cal recordar que la base dels enfrontaments han estat els nacionalismes excloents, les nacions es creuen posseïdores d'uns drets històrics difosos que, elevats al nivell de dogmes, provoquen desastres. Aquesta llista de nacions conté tant els estats actuals com les nacions que van de víctimes dient que ells també tenen uns drets històrics i que haurien de tenir estructura d'estat. Uns i altres semblen disposats a tot per tal que els seus suposats «drets» siguin reconeguts i, si guanyen, tornarem als desastres que tant han proliferat a la història d'Europa.

Si l'anterior seria suficient per defensar el projecte europeu i la necessitat de blindar-lo, en el moment de la globalització i la disrupció tecnològica que vivim en tenim més. Si volem poder dir alguna cosa en l'estructuració del món del futur, l'existència de la UE és essencial. Molts diuen que podríem ser els que reivindiquem un món de drets i igualtat enfront del model competitiu dels Estats Units o el model controlador dels xinesos. Europa pot jugar un paper que per separat no podria jugar cap dels estats que la composen i podria ser un agent essencial perquè aquest món es configuri de forma més justa si realment es decideix a jugar el paper que li correspon. Els 17 objectius de desenvolupament sostenible de l'ONU haurien de ser les guies a seguir.

Avui vivim una època de contradiccions i de replegament. El nacionalisme desbocat i excloent sembla la recepta de moda. Trump, Bolsonaro, el Brexit i els grups d'ultradreta a molts països europeus ho certifiquen. Els que coneixem què ha representat a la història d'Europa hem de lluitar perquè no s'imposi i no veig res millor que el federalisme per contraposar-lo ideològicament al nacionalisme. Des del federalisme es vol una identitat europea que respecti les diferents identitats dels pobles que la composen sense imposicions, des del respecte mutu i la lleialtat a les regles comunes. Els federalistes sabem que aquesta no és una lluita d'avui per demà, que les presses no són bones companyes per fer política però si aconseguim enfortir Europa amb institucions cada cop més democràtiques anirem avançant pel bon camí. Remarco que el federalisme és més transversal del que alguns pensen. Hi han federalistes de dretes com Gaziel o Herrero de Miñón però desgraciadament els dirigents de les dretes espanyoles actuals no ho són.

Els nacionalistes són furibunds detractors del federalisme, és el seu enemic ideològic perquè si triomfa els deixa sense arguments. Per això l'independentisme català és tan bel·ligerant. Per desacreditar-lo diuen que és inviable (com si la independència fos una cosa fàcil d'aconseguir) i s'hi oposen amb totes les seves forces. Han estat bel·ligerants quan van negar que Iceta fos President del Senat, no fos cas que fes avançar les idees federals. Sánchez ho va compensar posant-hi Manuel Cruz, el filòsof i primer president de federalistes d'esquerres. Espero que repeteixi. Alguns pensem, en canvi, que el federalisme és el futur davant dels nacionalismes del passat. Veurem si els independentistes donaran suport a les iniciatives que ajudin a federalitzar Espanya. Treballar per aprofundir l'estat de les autonomies cap un estat més federal és el camí per fer avançar el federalisme a Espanya però també a Europa. Com més estats siguin federals més fàcil serà avançar cap al federalisme europeu. Els independentistes defensen la bilateralitat i hom es pregunta, algú s'imagina que, si fóssim un estat d'Europa, tindríem relacions bilaterals amb Brussel·les? Els federalistes demanem institucions multilaterals. Un senat federal és el que impulsa que tots els membres de la federació, en igualtat de condicions, discuteixen i consensuen les regles. I això no és el que venen defensant els independentistes. En el panorama actual, a pesar de les diferències que semblen existir durant la campanya, les esquerres (PSOE, UE i Més País) són les úniques formacions que poden fer avançar el federalisme. Els socialistes han de reafirmar la seva aposta desdibuixada en campanya, els d'UP l'han de defensar sense embuts superant els que, com Asens, no hi creuen i entre tots cal convèncer els independentistes perquè, al menys una part, abandoni la unilateralitat.

Les esquerres, a més, s'haurien d'entendre (pactar un programa) per fer polítiques que de veritat lluitin contra la desigualtat i a favor de l'estat del benestar, a favor dels que més ho necessiten i per denunciar la demagògia de les dretes que s'allunyen de la democràcia quan es mostren comprensius amb Vox, un partit no democràtic, d'ultradreta, ultranacionalista i xenòfob.