Estem en època de crisi política i s'ha notat (molt) en la campanya electoral que va acabar ahir. Els partits i, en conseqüència, els seus líders estan apagats. No hi ha hagut cap proposta imaginativa; de fet, no hi ha hagut cap proposta. Mancats d'idees, s'han llençat a la palestra amb un cansament que, òbviament, s'ha traslladat a l'electorat. Això no vol dir que hagin improvisat. Com en qualsevol campanya, tot estava estudiat al mil·límetre encara que sembli el contrari. El gos i la llamborda d' Albert Rivera, malgrat que eren ridiculeses que es podrien titllar de frívoles, li van donar visibilitat en un moment en què Ciutadans anava al precipici en les enquestes. ERC ha pogut treure el cap les darreres hores amb la possibilitat del retorn d' Oriol Junqueras, gràcies a una escletxa treta de la màniga pocs dies abans de les eleccions. Carles Puigdemont ha utilitzat els atacs al PSOE i l'oferta d'unitat parlamentària a Madrid perquè olora un descens de vots provocat pels cupaires. El mateix es pot dir del PP, Podem, Vox i la CUP. Fins i tot el que sembla una monumental relliscada de Pedro Sánchez amb allò del control de la Fiscalia pot semblar una gambada fruit del cansament. Doncs tampoc ho és, inclosa la justificació posterior. Tot és estratègia i demà podrem discutir a qui li ha sortit bé i a qui no.
