El més fàcil és agenollar-se al poder. Abaixar el cap, obeir i esperar els premis a canvi. El franquisme ho va fomentar a l'engròs, com és natural. Vols guanyar-te bé la vida? Vols tenir preeminència social, econòmica o cultural i no ets prou brillant? Obeeix. Fes la pilota. Acota el cap. I, a més, fes-ho content. Mirant-te els altres per sobre les espatlles, amb la superioritat que entela la covardia. Quaranta anys d'això menen a la mediocratització total. No es fomenten la crítica ni la intel·ligència ni el talent. Es fomenta l'obediència. I obeir també té conseqüències. Perquè és impossible que no s'acabi obrint un esvoranc entre el cap i l'estómac. És impossible mantenir un nivell de dignitat moral. Obeir acaba envilint i una societat on l'èxit es fonamenta en l'obediència està destinada a això d'ara, al que sentim en els debats electorals espanyols. A aquesta manca de nivells: moral, propositiu, argumentatiu, d'idees, de recursos, de solidesa, de qualitat democràtica...
Quaranta anys de franquisme i 40 anys de «democràcia» fonamentats en l'obediència com a forma de «desenvolupament» s'han escampat i col·lapsen el sistema: ho veiem a les universitats, als partits polítics i a la majoria d'organismes on la cosa pública estengui els dits. No votem un candidat. Votem un partit. I per arribar a ser candidat, el polític en qüestió s'ha passat dècades fent la pilota a la cúpula. Què en podem esperar? Valentia? Coratge? Opinions pròpies? Intel·ligència? Si mai hi va haver un candidat així, va marxar-ne fa molt temps i s'ha espavilat pel seu compte, segurament allà on la capacitat de crítica i la intel·ligència sí que importen, perquè en un mercat lliure cal ser el millor. Si votéssim persones en lloc de partits potser seria diferent. Ara per ara no tenim, sinó, alguns que es presenten per lliure.
