Primer fou la Universitat de Girona, després la institució representativa de la voluntat democràtica de la ciutadania, l'Ajuntament de Girona, plural per definició, i, pel mig, l'organisme de dret públic simbòlic de la voluntat dels seus adherits que encara avui elegeix president per cooptació dels que surten i no per votació dels que entren, la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Girona.

El claustre de la Universitat s'aixecà un bon dia amb un mal de cap més propi d'una nit de whisky i de tequila que no pas d'haver-la invertit en l'estudi i la recerca; l'Ajuntament, segrestat per l'independentisme activista de naturalesa sectària, hi posà la cullerada mortal a l'estil vaticanista borgià; i la Cambra abandonà la Fundació per imperatiu de la presidència de la Generalitat de Catalunya fent realitat la seva llegendària comanda de llepadora del culs dels governants de torn. Noms propis per a la història més provinciana de casa nostra: rectora Anna Maria Geli de Ciurana, alcaldessa Marta Madrenas i Mir, i president Domènec Espadalé Vergés.

La Fundació Princesa de Girona ha hagut de migrar cap a Barcelona. Entre l'acord que cap Borbó podia trepitjar sòl universitari, l'acord de declarar persona non grata el cap d'Estat del Regne d'Espanya i l'acord de tocar el dos com fos de l'esmentada entitat, qui ha sortit guanyant ha estat el Cap i Casal del Principat, que, si es diu així, és degut al fet que l'hereu de l'antiga Corona d'Aragó portava el nom del príncep de Girona. La Fundació no és un invent del «règim del 78», sinó fruit de la voluntat integradora i reconeixedora de la diversitat del rei Joan Carles I i del seu fill, el rei Felip VI. Aquest últim manté viva l'esperança que si «la contribució de Catalunya (en la restauració de la democràcia) va ser inspiradora per a la resta d'Espanya» i que això fou així perquè «una Catalunya orgullosa dels seus senyals d'identitat, plural i integradora, constructiva i solidària amb el progrés general, en la qual l'esforç, la responsabilitat, el compromís, el respecte i l'esperit cívic van enriquir les arrels de la societat democràtica que gaudim avui», no tenen per què modificar-se en el futur els principis que inspiraren la creació de la Fundació, atès que «aquests valors (...) representen, sens dubte, la millor història de Catalunya» i que, per tant, «no deuen ni poden ser un record del passat, sinó una realitat efectiva del nostre present i del nostre futur. Una realitat en la qual no poden tenir cabuda ni la violència, ni la intolerància ni el menyspreu als drets i llibertats dels altres».

Segons la Constitució, el nostre és un estat democràtic i de dret on el «rei regna però no governa». Una república coronada on el cap d'Estat té moltes menys atribucions que les republicanes França, Itàlia o Alemanya. És per això que tots els discursos del Rei han de disposar del previ vistiplau del Govern de torn i que cap d'ells pot apostar per una concreta i determinada política de les coses. En això, JxCat i ERC relliscaren com babaus que són quan varen impugnar la presència de la família reial a Barcelona en plena campanya electoral. De fet, si alguna cosa varen posar de manifest aquesta tropa de fenicis posats a fer política és la seva insolent ignorància de les lleis, base i fonament de tota governació democràtica.

Però, tanmateix, el monarca té llibertat quasi absoluta en la gestualitat: trobant-se al Palau de Congressos de Barcelona, va usar la paraula com si estigués ubicat materialment al de Girona. De fet, es va adreçar al públic que l'omplia com si a Girona estigués. El seu desig intern és que la seva filla i hereva del tron, Elionor, princesa de Girona, pugui adreçar-se als premiats i al món sencer amb el seu perfecte català des de la ciutat de Girona. Un català, per cert, d'accent empordanès. Mentre espera a la capçalera de l'antic comtat, seria prudent foragitar la retòrica dels que es creuen elegits pels déus per implantar una república tenebrosa («Barcelona incendiada», digueren alguns mitjans) que mai no arribarà i retornar al seny, a la mesura i a la intel·ligència. Girona ha perdut la seu d'una Fundació que aposta per l'emprenedoria dels nostres joves. Aquest fiasco és fruit de l'èxtasi que segueix a tota genialitat filla de l'analfabetisme, de l'idiotisme i de la ineptitud. Maleïda mediocritat, aquesta que suportem.