DEMOCRÀCIA I JUSTÍCIA

Hi ha sistemes polítics que estan danyats en la seva mateixa estructura, és a dir, hi ha formes de govern i de participació política, que neixen ferides de mort, perquè impliquen discriminacions, exclusions, marginació de grups, supressió de drets bàsics d'éssers humans.

Per això es pot parlar de sistemes polítics intrínsecament injustos, és a dir, sistemes que des de lleis i des d'estructures promouen i mantenen situacions de dany més o menys greu cap a les persones. De contra, també hi ha sistemes polítics més justos, orientats a servir a la gent i aconseguir millores reals en la vida social.

Des del punt de vista dels governants, podem trobar-nos amb sistemes ­estructuralment injustos però que poden tenir governants que busquin pal·liar danys, que promoguin buscar el bé entre la gent tot i les lleis. Al mateix temps, un sistema estructuralment just (o menys injust) pot tenir governants corruptes, covards, ambiciosos, prepotents, que provoquen enormes danys a les persones i als grups.

L'ideal (és bo no deixar de banda ideals a l'hora de viure) seria trobar un sistema amb una estructura sana i amb governants bons.

La democràcia no ens garanteix el govern racional dels millors -l'aristocràcia dels grecs-, sinó que ens governi aquell que triem, per més absurd que sigui.

Dit això, podem preguntar-nos si la democràcia és un sistema bo i si aquells que són elegits segons un sistema electoral concret, té un nivell d'honestedat i amor a la justícia suficient com per promoure el bé de la societat en el seu conjunt.

Enfrontar-nos a aquestes dues qüestions, és necessari per donar resposta a la següent pregunta: els governants que triem en un sistema suposadament democràtic i just disposen o no d'una actitud ètica per afrontar les responsabilitats que assumeixen per atorgar pau, treball i seguretat als electors? L'Estat de Dret depèn de la resposta.

Hem de partir de la següent premissa fonamental: Si la justícia és la virtut més important per organitzar la vida pública, la democràcia és com l'aire sense el qual cap ordre just pot sobreviure.

En una societat plural, hi ha diversos credos polítics, diferents concepcions de la democràcia, diferents maneres de concebre un projecte de vida social de convivència, fins i tot hi ha qui qüestiona les relacions de poder entre les institucions, i tot això és legítim, atès i qüestionable. No obstant això, aquesta pluralitat de pensaments i formes d'entendre el sistema democràtic no pot impedir l'existència d'un patró moral únic en funció del qual establir uns criteris de govern de la societat, cosa que ens obliga a tenir uns principis i procediments, una forma de govern que a l'antiga Grècia s'anomenava ethos (costum, conducta).

Les diverses formes d'entendre la política i el concepte de pau social no poden suposar mai un apartament de qui pensa de diferent manera, sinó que cal un exercici d'inclusió que accepti la diversitat i que admeti les diferents sensibilitats; dit d'una altra manera, entendre el pluralisme és també entendre el significat de tolerància, consens i dissens polític, ja que la tolerància no suposa indiferència davant de l'adversari.

La societat actual és necessàriament plural, i no només per les diferències polítiques dels que hem nascut i vivim al mateix Estat, sinó per totes aquelles persones que anomenem «immigrants» que conviuen amb nosaltres, i que tenen diverses formes d'entendre la política, la religió i les relacions socials, cosa que no impedeix una convivència pacífica, malgrat les diferències culturals i això sota el principi de la lleialtat, ja que avui ja no es tracta només de triomfar sinó de viure i en això consisteix la primera aposta que proposa la democràcia.

Per tant, el nucli de l'articulació politicojurídica de l'Estat democràtic és el principi d'igualtat i no discriminació. Igualtat s'oposa a desigualtat i és el contrari d'identitat. Som iguals en drets individuals per poder expressar la nostra diferent individualitat. Aquest és el pressupost i la condició perquè cada persona pugui tenir una voluntat pròpia, que manifesta exercint a la seva manera, dins el respecte a les normes democràtiques, els drets fonamentals que la Constitució reconeix i garanteix. No hi ha dues persones idèntiques.

Reprenent el títol d'aquestes reflexions, la relació entre justícia i democràcia és una relació summament crucial. Apel·lar només a democràcia pot conduir-nos a formes de populisme que tant de mal fan als drets fonamentals i a la vida de les persones. És per això que la reflexió sobre les pautes de justícia d'una societat democràtica és vital per a la salut d'una societat democràtica contemporània.

El filòsof nord-americà John Rawls ens ha ofert una concepció de la justícia per a una societat democràtica contemporània.

Rawls deixa en clar que una societat no pot funcionar com una empresa, on els ciutadans segueixen les pautes d'algun gerent que coordina les seves accions. Això deixaria els ciutadans en la completa nul·litat política. És per això que el filòsof nord-americà defensa la idea que la societat és un sistema de cooperació i no de coordinació. Cooperar, en aquest sentit, vol dir que els involucrats es fan càrrec del disseny de les pautes i les normes perquè tots en conjunt es posen d'acord sobre el projecte que volen realitzar. El pla no és articulat per un coordinador solitari, sinó que és generat a través de tots per mitjà de l'intercanvi de raons.

D'aquesta manera, si la societat és un sistema de cooperació, és important que tots comptin amb els drets adequats, tal com el presenta el primer principi de justícia.

Especialment és important que els ciutadans comptin amb el principi de legalitat per tal de poder participar del debat a través de raons respecte del projecte de societat que volen tenir.

Els romans van fer el salt lògic i van establir la fórmula jurídica del principi de legalitat de la mà de Ciceró (segle I aC), quan va dir: «La salut (benestar i equilibri) de l'Estat (o societat política) rau en les lleis». El corol·lari d'aquesta màxima era evident i urgent: la pau pública només era possible eliminant la guerra i la violència. Per això, el mateix Ciceró, que va viure i va ser assassinat durant les ­guerres civils que van destrossar la República romana, va deixar escrit com a llegat: «Qualsevol gènere de pau em sembla preferible a la guerra civil».