En la campanya de les eleccions municipals de 2007, Carles Puigdemont, que es presentava per primera vegada, es va comprometre a convertir l'estació de mercaderies en un segon espai firal de la ciutat. En l'interregne entre el periodisme i la política, una de les activitats professionals de Puigdemont era organitzar fires. El projecte va durar de Nadal a Sant Esteve. Puigdemont va perdre aquelles eleccions, però tampoc el va rescatar del calaix quatre anys després quan va aconseguir l'alcaldia. De fet, el seu llegat com alcalde queda reduït a la compra de la col·lecció Santos Torroella, a l'impuls del Vol Gastronòmic, la senyera onejant a la plaça Catalunya, l'estelada a Montilivi, i poca cosa més. Aquell nou recinte firal havia d'anar acompanyat, segons Puigdemont, de la construcció d'espais d'aparcament dissuasori «perquè totes les persones que vinguessin a la ciutat entrant pel sud hi poguessin deixar el cotxe». També parlava d'un tramvia urbà. Un clàssic en la trajectòria de Puigdemont: incomplir totes les promeses.

La realitat és que ni en els cinc anys d'alcaldia de Puigdemont, ni en els tres següents dels seus successors, s'han construït aparcaments dissuasoris. Ans el contrari. Recentment vam saber que es tancava el solar que s'usava d'aparcament al costat de l'Auditori-Palau de Congressos, que era de propietat privada. Fa un temps ja es va prohibir l'aparcament a l'antic Camp de Mart. En conseqüència, només s'hi pot anar a peu, o pagant en zones verdes/blaves (no massa properes) o en pàrquings privats.

Cert que la mobilitat està en procés de transformació. La societat tendeix a reduir l'ús del vehicle particular, però això no és factible sense un transport públic eficient. Segons a quines hores, ja no és possible anar o tornar de l'Auditori o Palau de Congressos en transport públic. I desplaçar-se des de fora de la ciutat no és gens senzill sense vehicle propi. No som Suïssa, on pots anar a qualsevol petit racó del país en tren. A Girona, no tenim metro, com a les grans ciutats, ni trens que connectin tot el territori, llevat de la línia que va de Barcelona a Portbou. I l'única aposta ferroviària de les últimes dècades ha sigut el Tren d'Alta Velocitat, que més aviat és de mitjana velocitat. Caminar és saludable, però no seria gens sobrer facilitar les coses, i els aparcaments de vehicles, als ciutadans.