10 de novembre de 2019
10.11.2019

Pactar

10.11.2019 | 06:00

La noia que m'agradava tenia els ulls clars, vius com brases. Quan reia, que era tot sovint, se li feien dos clotets a les galtes i aquells ulls s'encenien fins a enlluernar-me. A l'aula, l'observava de reüll: les pestanyes llargues i inquietes, els llavis molsuts, el nassó arromangat, la cabellera incandescent... A l'hora del pati la cercava com qui cerca l'ombra a l'estiu i m'amansia sota els seus somriures, que eren xiuxiuejos i crits alhora. Li escrivia cartes que no li enviava, em despertava desitjos que no gosava confessar-li, la somiava fins i tot quan la tenia a davant. Era el darrer curs de Primària, tenia tretze anys, i el món es desplegava, generós, resplendent, despreocupat, al meu voltant.
Però un bon dia vaig adonar-me que un dels meus millors amics també es mirava aquella noia de reüll i la buscava a l'hora del pati, i... Érem amics des d'abans de néixer, perquè els nostres pares ja eren amics. Sempre havíem anat junts a l'escola, havíem crescut junts en un poble petit on tothom es coneixia, ens fèiem confidències i ens guardàvem secrets. Corríem pels mateixos carrers i jugàvem al mateix equip. I els diumenges, amb tota una colla, anàvem al mateix cinema i tots dos esperàvem amb delit seure al costat de la mateixa noia. La foscor còmplice de la sala ens oferia mil camins i la pel·lícula potser atiaria la nostra imaginació i ens faria més atrevits, més adults. El meu amic i jo teníem un problema, potser el més gran i seriós que mai havíem tingut, molt més que petites picabaralles o minúscules enveges. No sé com va anar, no en recordo els detalls, ni els preliminars, però vam resoldre ben aviat i expeditivament el nostre conflicte. Vam acordar que cada setmana un de nosaltres, per estricte torn, s'asseuria al costat d'aquella noia (tot era tan innocent i càndid!). La nostra amistat va restar intacta, de fet es va enfortir, perquè sentíem un íntim, irreprimible orgull per haver superat aquella prova.
Potser va ser llavors quan vaig començar a assumir que tot es podia arreglar dialogant –que si més no valia la pena intentar-ho. Segurament aquella experiència em va ajudar a entendre que sempre calia cedir una mica per aconseguir acords, per avançar, per evitar ferides o patacades, per preservar certa dignitat i integritat. És a dir, tot allò que una majoria de polítics ineptes, despòtics i arrogants són incapaços de fer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit