Avui veurem com la política espanyola acaba configurant un país intolerant com mai havíem imaginat. La desfeta de Ciutadans i l'ascens de Vox, el transvasament de vots d'un partit a l'altre, confirma un fet que ja sabem a Catalunya: la gent prefereix l'original a la còpia. Ciutadans, amb la seva síntesi anticatalana, s'ha anat ancorant cap a la dreta fins a ser devorat pel partit més ultra, més genuïnament franquista que hi ha hagut mai en democràcia.

Culpa de l'independentisme, diuen, com si des de Catalunya s'hagués forjat un relat homòfob, contrari als immigrants, partidari d'una baixada radical d'impostos, advocant per la supressió de serveis públics i l'eliminació de totes les autonomies d'Espanya, incipientment euroescèptic... Tot això a Catalunya no ho defensen ni 2 dels 48 diputats que possiblement elegirem, un 4% de la població. Llavors, per què els catalans som els culpables que a Espanya hagi aflorat la ultradreta més rància? No serà que ja hi era però estava somorta?

Quan es va fer la transició al 77 encara teníem en la memòria les execucions del règim el 27 de setembre de 1975 sobre 3 militants del FRAP i 2 militants d'ETA. Per tant, era difícil avançar cap a un règim democràtic homologat, car les resistències de les elits que manaven eren enormes. Les manifestacions al carrer van ajudar a que aquells que tenien responsabilitat en la direcció política entenguessin que s'havia de fer una transició política. Això va portar a que el canvi no fos traumàtic, sinó que es fes per mutació dels dirigents del partit que estava al govern, la UCD. De cop, el responsable del Movimiento Español, Adolfo Suárez, va ser el primer ministre del país, i tots els advocats de l'Estat, fiscals, magistrats, economistes, que configuraven l'aparell funcionarial de l'Estat van continuar als seus llocs. Tothom va mutar? Tots els cervells de l'Estat van esdevenir de cop i volta demòcrates?

La primera prova la vam tenir amb el cop d'Estat del 23-F de 1981 quan Tejero va provocar la primera marxa enrere del procés de transició amb la qüestió de la Loapa. Allà es va evidenciar el principi d'una reinterpretació del pacte de la transició que encara dura. Durant el període del PSOE al govern fins al 1996 hi va haver certa calma en la interpretació de l'Estat, però va ser amb el segon govern d'Aznar a partir de l'any 2000 quan les coses van canviar definitivament. Fins aquell moment Catalunya era vista a Espanya com el seu referent de modernitat. Hi havia la percepció que era la responsable que les finances del país funcionessin. Però el model d'Aznar, basat en l'especulació immobiliària i la concentració financera a Madrid, va fer creure que ja no es necessitava Catalunya com a referent de modernitat. Els polítics de Madrid van emprendre un retorn al centralisme sense escrúpols: es van treure per primer cop la careta i van començar a moure's amb el pit al descobert. Així va ser com el PP va guanyar el relat de Madrid i com a Catalunya es van començar a dibuixar certes dificultats de futur, que van portar a la redacció d'un estatut per resoldre el nou escenari. Ja coneixem la continuació: la batalla del PP recollint firmes contra l'estatut, la sentència del constitucional el 2010, les primeres manifestacions massives a Catalunya el 2012, el primer referèndum el 2014 i el segon referèndum el 2017. La reacció va venir amb la creació del partit Ciutadans el 2006, que va arribar al seu moment àlgid el 2017, just amb l'intent de materialitzar la independència.

Tot aquest moviment ha evolucionat cap a Vox. Com més a la dreta millor. Cada pas que es fa a Espanya augmenta l'embolic: és per això que la decisió de Pedro Sánchez de convocar les eleccions coincidents amb la sentència és d'una enorme irresponsabilitat i retrata el seu grau d'intel·ligència política.

Molts dels que ens hem fet independentistes ho hem fet a partir de la constatació que no hi ha cap més sortida que aquesta. Espanya no podrà resoldre el conflicte perquè no sap negociar. I no sap negociar perquè té massa pòsit franquista, autoritari, aquell que diu que l'Estat mai ha de cedir, que les lleis s'han de complir a la força, que els policies poden fabricar proves per incriminar, que els jutges han d'interpretar sempre a favor de l'Estat, encara que això impliqui esmicolar els drets més bàsics dels inculpats...

He escrit aquí anteriorment que no es va desmuntar tot aquest aparell politico-judicial quan hauria tocat fer-ho perquè hi havia el conflicte de l'Estat amb ETA. Però una vegada desmantellada ETA encara continua existint el control dels tribunals per part del Consejo General del Poder Judicial, nomenat pels grans partits polítics, i una policia gestionada per caps que tenen sentències condemnatòries per tortures i maltractaments. Com es vol que aquesta gent interioritzi el que significa la democràcia? Com es vol esperar que actuïn amb garanties cap al ciutadà si el que preval és la unitat de la pàtria per sobre de qualsevol altre dret?

La transició no va fer net i va deixar rabasses soterrades que amb el temps, l'aigua i l'abonament han tret plançons ultres fins configurar un bosc despòtic que llastra la democràcia cap a l'autoritarisme. Com va escriure J.M.Ganyet en un article, la democràcia és una aplicació que cal cuidar i posar al dia contínuament. Per què el PSOE va oblidar aquesta responsabilitat quan governava? Avui en recollirà els fruits.