Un cop més s'ha pogut comprovar la mala educació d'alguns candidats en qualsevol debat electoral televisat. Sigui la contesa que sigui, sempre hi ha l'«impacient» que no pot reprimir-se, que no pot esperar que li toqui el torn de parlar per rebatre el seu oponent, per plantejar els seus arguments o les seves propostes. En alguns casos, amb absoluta i premeditada reiteració. M'estic referint al vici d'interrompre el candidat que té la paraula. I l'infractor no en té prou amb la seva incorrecció, sinó que, a més, la rebla pujant el to de veu fins aconseguir tapar la veu de l'altre, impedint així que els teleespectadors s'assabentin de què deia el candidat que parlava. De res serveix que el moderador recordi a l'intrús que està cometent una greu falta de respecte. Impassible, l'impertinent segueix amb el seu propòsit.

Es tracta d'una tàctica que, tot i que pugui semblar una reacció d'impaciència espontània davant d'un argument que hom considera inadequat, insuficient, o fals, és en realitat, molt freqüentment, una fórmula predeterminada, una argúcia per impedir que l'espectador escolti i/o entengui prou bé la intervenció de l'adversari.

No tots actuen així, és cert. Però n'hi ha alguns que fan d'aquesta insolència un trist recurs per fer prevaler els arguments propis. I els qui van veure els dos debats de la setmana passada, o els d'abril, o els de les anteriors conteses, amb els mateixos candidats, coincidiran a assenyalar els capdavanters d'aquest rànquing: al meu entendre, i sense cap dubte, la senyora Inés Arrimadas, en dura competència amb el seu adversari Pablo Casado. Ideologies al marge són, habitualment, «platònicament» ?de plató? parlant, els més mal educats dels candidats.