10 de novembre de 2019
10.11.2019

Un taló d'Aquil·les

10.11.2019 | 06:00

Dilluns es van concedir els premis de la Fundació Princesa de Girona. A Barcelona. Enllà dels aldarulls que es van produir a la capital catalana, aldarulls més festius que no pas violents, la gala es va desenvolupar amb normalitat diplomàtica. Una mica escassa de públic, va ser retransmesa i tothom va poder veure i sentir l'estrena de Sa Majestat Elionor de Borbó i Ortiz, princesa d'Astúries, de Girona i de Viana, i duquessa de Montblanc, comtessa de Cervera i senyora de Balaguer.
Les criatures amb títols nobiliaris m'entristeixen, perquè tenen prescrita la peripècia vital i alhora presenten alguna cosa de plastificades. Des de ben petites que són el centre d'atenció, es mouen en ambients cortesans, aprenen normes impròpies d'un infant i per això semblen velles abans d'hora. I quan aquestes criatures fan discursos, llavors em desperten l'angúnia. Les vesteixen de persones grans, les col·loquen al faristol i tot d'una semblen ninots de ventríloc.
Val a dir que Elionor ja té 14 anys, i que per tant es troba a la frontera de l'adolescència. Però, pel cas que ens ocupa, va pujar a la peanya i va parlar com una futura cap d'Estat. I em va produir el mateix efecte que sento quan veig criatures als concursos musicals, als càstings televisius. De tard en lluny apareix un teòric geni infantil, nens i nenes que freguen la perfecció i deixen el públic estupefacte. A mi em fan por. El que se surt de l'edat que pertoca em fa por, per exemple una vella infantiloide i, repeteixo, un infant excessivament adult.
Elionor va fer el seu discurs en castellà, en anglès, en àrab i en català. Un català que va enlluernar més d'un telespectador. Aviat les xarxes socials es van omplir de comentaris al respecte. Elionor pronunciava les esses sonores, les elles i les vocals neutres amb una habilitat inesperada. Monàrquics i antimonàrquics, independentistes i no independentistes, baixessin d'on baixessin, una multitud de catalanoparlants va quedar gratament sorpresa. Jo també. I és clar que el discurs no va fer oblidar ni la repressió de l'Estat, ni l'infaust discurs del Rei després del Primer d'Octubre, ni la sentència injusta ni el desori actual. Però durant una estona, el fet que Elionor enfitorés aquell català tan bo va crear un parèntesi de quòrum a les xarxes socials –tan donades al ping-pong de la discussió permanent.
Fou aleshores que la meva amiga Isabel Sucunza, escriptora i llibretera, m'ho va fer notar. Em va dir que els catalanoparlants tenim un taló d'Aquil·les que momentàniament ens fa oblidar les iniquitats i la vall de llàgrimes. I és el fet que un estranger ens parli en la nostra llengua. Que ens hi parli i que de propina en demostri un domini esvelt. Tant li fa que sigui un immigrat pelat, un turista o un mandatari: el catalanoparlant sent una escalfor benèvola, se'n podria dir un reconeixement, una normalitat transitòria que, després de la gala dels premis Princesa de Girona, es va esfumar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit