Diuen que tanca el Círculo
Entre els meus records d'infantesa hi ha la dona del Círculo de Lectores que venia a casa cada mes amb la revista, i els meus pares mirant i escoltant consells de llibres i comprant i fent la llibreria que no havien tingut en les seves famílies de postguerra. Aquells llibres del Círculo de Lectores ens queien a les mans i els llegíem amb l'avidesa de la primera joventut. Encara no ens distreien els terminals dels telèfons intel·ligents que ens han reorganitzat la manera de llegir i rebre informació.
Els llibres que llegia a la sala que la meva mare sempre volia mantenir tancada i ben endreçada per si rebíem visites. La sala de rebre. La sala que s'anava enriquint amb els volums de l'Enciclopèdia Catalana i els llibres de Sant Jordi i de la compra a plaços. Els fills de la postguerra se sentien feliços donant-se banys de lectura, la que els van escatimar a l'escola. Però, sobretot, se sentien feliços de proporcionar llibres als seus fills, que volien enviar a la universitat. Tot s'ha acomplert. En termes generals, tot ha anat bé. Sembla que el sentit del Círculo de Lectores també ha exhaurit la seva missió. Quins bons records d'aquells anys de lectures que ens feien somniar i rumiar i que ens ha fet una mica com som.
Fa trenta anys
Una pregunta recorrent i pertinent és on érem fa trenta anys quan va caure el mur de Berlín. Tenia 16 anys, anava a l'institut públic Montsacopa, d'Olot, i portava una moto vermella. Aquella nit va ser molt llarga davant la televisió. Sopàvem mirant el telenotícies. Després, sèiem al sofà amb una calefacció elèctrica que ens acostàvem i que també servia per posar-hi els peus a sobre. No era només una notícia, era història en viu, ciutadans de l'Alemanya oriental travessant a l'Alemanya occidental.
El factor humà hi va jugar un paper important: un jerarca del partit comunista va anunciar davant la premsa una nova norma que permetria viatjar de manera controlada des de l'est. La intenció de les autoritats és que aquella norma fos aplicable per a l'any nou de 1990. El protagonista de la roda de premsa -retransmesa en directe per la televisió- no coneixia els detalls de la llei i va improvisar. No havia assistit a la reunió del matí del Partit Comunista de la RDA ni s'havia llegit tots els papers. Quan els periodistes li van preguntar si la llei entrava en vigor amb efectes immediats a partir d'aquell mateix dia, Günter Schabowski (aquest era el nom del protagonista de la conferència de premsa) va dir que sí. Els ciutadans van sortir al carrer i es van dirigir als passos de control del mur, i així es va precipitar la caiguda del mur. Recordo que, el dia següent, la professora d'Història de l'institut no estava contenta.
Gaziel als Balcans
La tardor d'ara fa cent anys, Agustí Calvet, el jove doctor en Filosofia becat per Prat de la Riba per formar-se a París i esdevingut periodista per obra i gràcia de l'esclat de la Gran Guerra, trasllada la seva corresponsalia francesa acabada d'estrenar cap a l'Orient. El 22 d'octubre de 1915, Gaziel comença un viatge que l'ha de portar, des d'una Itàlia que tot just s'afegeix a una guerra que es pot mirar de lluny, fins al cor mateix de la tenebra humana, a la profunditat balcànica. El 24 de novembre del mateix any, La Vanguardia -el diari on el ja definitivament periodista Gaziel farà tots els papers de l'auca, d'oracle a proscrit- publica el primer article d'una sèrie que l'any 1917 es publicarà sota el títol De París a Monastir, magníficament recuperat, com ja és marca de la casa, per Libros del Asteroide.
A mesura que el cronista s'allunya de l'escenari de la guerra concentrat a les terres de França, les conseqüències llunyanes de la conflagració es fan patents als carrers de Nàpols o d'Atenes. Però serà en un accidentat viatge fins a Sèrbia, relatat amb les millors tècniques dramàtiques de la novel·la de fulletó, quan Gaziel toparà amb un drama que l'impactarà profundament: el dels refugiats i desplaçats per la guerra. En una nit freda, al bell mig d'una muntanya macedònia nevada i plena de llops, el vehicle on viatgen Calvet, el seu company de viatge danès i un xofer té pana, i l'hostal on aconsegueix arribar buscant ajut i recer per a aquella nit el cronista el troba pres per una turba miserable de fugitius serbis que escapen de la seva pàtria atacada i ocupada pels temibles búlgars. Aquell centenar de pobres pagesos, dones, nens i vells, amb qui passarà la nit, mantenen una càndida esperança en l'arribada providencial dels amics i aliats franco-britànics.
Però, quan els viatgers aconsegueixen explicar la complexa realitat militar que ha condemnat Sèrbia, Gaziel experimentarà la desesperació dels que ja no els queda res: «Los hombres lloraban como niños y las mujeres desgreñadas se mordían las manos y se arañaban el rostro, con una furia salvaje, inaudita para desfogar sus almas palpitantes y echar fuera el torrente de sollozos y convulsiones que las oprimía. [...] Eran escenas que infunden una congoja indecible, una piedad ilimitada, una tristeza radical y un hastío soberano del mundo. Ninguna, entre las que he presenciado durante el curso de la guerra, me produjo la conmoción de esa horda de lugareños harapientos, medio desnudos, barridos de sus tierras como despojos de basura humana», escriurà el periodista català, profundament afectat. «¿Qué crimen horrendo han cometido esas gentes? ¿Cuál es su falta imperdonable? ¿Qué mal han hecho?... Nadie en el mundo, a no ser un espíritu torcido y furioso, es capaz de responder con una sola acusación directa a estas preguntas».
Les paraules i les preguntes de Gaziel ressonen mentre veiem a la televisió unes altres gents, unes altres cares, però el mateix drama que travessa els Balcans. Els Balcans, una terra que produeix més història de la que pot engolir.
La careta i Joker
El cavaller fosc, rotunda aproximació de Christopher Nolan al personatge de Joker (i al de Batman), ja s'apuntava l'actual complexitat del que en el seu dia van ser estereotips sobre el bé i el mal: «És que tu creies que podíem ser decents en temps indecents». I es feia cada vegada més fina la línia que separa l'heroi de l'antiheroi i a aquest del vil ésser: «És l'heroi que Gotham es mereix, però no el que necessita ara (...). Perquè no és un heroi. És un guardià silenciós, un protector vigilant, un cavaller fosc».
Recollint el testimoni de negror de Nolan, i portant l'univers d'indecència fins a una nova dimensió, encara més política i infinitament més social, Todd Phillips ha compost Joker, grandiós exercici d'energia visual i sonora. Un categòric cop contra el sistema que, per la seva complexitat més que la seva ambigüitat, corre el perill de malinterpretar-se. Una obra radicalment allunyada de les pel·lícules de superherois a l'ús, on no hi ha un sol esdeveniment o ambient fora del realisme. Alguns volen portar Joker a la política. N'hi ha hagut moltes aquests dies de jugades estil Joker. En una pel·lícula mai s'acaben sabent els trucs, però en la realitat els jokers s'acaben desenmascarant més aviat que tard.
