Doncs sí, jo ho recomanaria, després de llegir la sentència dictada pel ple del Tribunal Constitucional el 16 d'octubre (amb tres vots particulars molt discrepants), en la qual es considera al meu parer que la productivitat de l'empresa és un valor constitucional superior a la salut de la persona treballadora.
La sentència desestima la qüestió d'inconstitucionalitat plantejada pel Jutjat del Social núm. 26 de Barcelona i acull substancialment la tesi defensada pel ministeri fiscal, que va considerar que la normativa laboral (art. 52 d de la Llei de l'Estatut dels treballadors) que regula l'acomiadament per absentisme no resulta contrària al dret al treball reconegut en l'art. 35.1 de la Constitució.
La treballadora acomiadada prestava els seus serveis al sector de l'atenció telefònica, va ser acomiadada perquè en els mesos d'abril i maig de 2017 havia faltat nou dies dels quaranta hàbils a efectes laborals (22,50%), i durant els dotze mesos en els quals s'inclou aquest període bimensual les absències havien estat de setze (7,84%). En la interlocutòria de la qüestió d'inconstitucionalitat, el jutge es va plantejar la possible contradicció del precepte legal qüestionat amb els drets a la integritat física (art. 15 CE), al treball (art. 35.1 CE) i a la protecció de la salut (art. 43.1 CE), perquè valorava que la regulació legal de l'acomiadament objectiu per absentisme «podria condicionar el comportament dels treballadors que, davant la por de perdre el seu lloc de treball, puguin vorejar l'atenció de la seva salut i integritat física o emocional, acudint al seu lloc i assumint així un sacrifici en absolut exigible, que fins i tot pot complicar l'evolució de la seva malaltia».
En un raonament circular sobre la no vulneració de l'art. 15 CE, que serà desmuntat amb plena clarividència jurídica i social al meu parer en el vot particular discrepant del magistrat Fernando Valdés i a què s'adhereix el magistrat Cándido Conde Pumpido, es justifica la inexistència de la vulneració perquè no hi ha connexió entre el dret a la integritat física i l'actuació empresarial, ja que la causa de l'acomiadament «no és en aquest cas el simple fet d'estar malalt el treballador, sinó la reiteració intermitent del nombre de faltes d'assistència a la feina, justificades o no, que hagin tingut lloc en un determinat període de temps ?absentisme laboral». A veure si ho entenc bé: que estiguis malalt no és causa d'acomiadament, sinó que ho és que faltis a la feina perquè estàs malalt, i em pregunto si hi ha alguna diferència i no l'aconsegueixo veure. Em venen a la ment les mítiques pel·lícules dels germans Marx.
Desestimada la vulneració de l'art. 15.1 CE, la Sala s'endinsa en l'examen de l'al·legació en el mateix sentit realitzada pel que fa a l'art. 43 CE, la protecció de la salut, amb arguments que completaran les tesis anteriorment defensades. La tesi que la mesura regulada en l'art. 52 d és un instrument legítim de lluita contra l'absentisme i una mesura proporcionada respecte a la limitació que pugui patir el dret constitucional a la feina, estarà a la base de nou de l'argumentació amb la qual es desestimarà la tesi del jutjador d'instància respecte que la vulneració de l'art. 43 podria donar-se perquè la possible pèrdua del lloc de treball portaria els treballadors a acudir a la feina tot i estar malalts, «amb el risc de comprometre la seva salut». Tot i que el TC accepta que «no sigui descartable que la regulació controvertida pogués en algun cas condicionar l'actuació del treballador en el sentit aventurat per l'òrgan judicial», no considera cap manera que quedi desprotegida la salut de les persones treballadores, ja que l'art. 52 d LET «es limita a regular la possibilitat que l'empresari extingeixi el contracte de treball per faltes d'assistència a la feina, fins i tot justificades però intermitents, que arribin a uns determinats percentatges, i que poden derivar de malalties de curta durada del treballador ?hagin donat lloc o no a l'expedició d'informes de baixa mèdica. El legislador identifica l'excessiva morbiditat intermitent com una de les causes principals d'absències a la feina».
Al meu parer, el TC no respon a les preguntes o qüestions formulades, sinó que parteix del pressupost previ de la validesa de l'art. 52 d LET i a partir d'aquesta premissa prèvia construeix la seva resposta sobre cada precepte qüestionat. El valor atribuït a la defensa de la productivitat, sense que el TC faci cap reflexió més concreta de com pot afectar la situació d'un treballador en una gran, mitjana o petita empresa, i com un sol treballador pot danyar la mateixa, el porta a concloure que el legislador ha pretès, i per descomptat ho ha aconseguit segons el parer de la majoria de membres de la Sala (en sentit radicalment contrari els vots particulars discrepants) mantenir l'equilibri entre «el legítim interès de l'empresa de pal·liar l'onerositat de les absències a la feina... i la protecció de la seguretat i salut dels treballadors». Suposo que soc una mica pesat, jurídicament parlant, però segueixo sense entendre que la protecció de la salut d'un treballador es vegi «mantinguda» si el fet de faltar a la feina per una malaltia li pot suposar (poder sancionador del subjecte ocupador) la pèrdua de la seva ocupació tot i que sigui amb indemnització (pèrdua al cap i a la fi).
No existeix tampoc segons el TC vulneració de el dret a la feina (art. 35 CE). Pel tribunal, la limitació de l'esmentat dret «es troba justificada per l'art. 38 CE», ja que d'aquesta manera es dona degut compliment a l'objectiu legítim de pal·liar el gravamen econòmic que les absències a la feina suposen per a les empreses». Per a totes per igual? Afecta que un sol treballador es vegi afectat per malalties breus la productivitat de l'empresa en tots els cas i ocasions? Em pregunto i no trobo respostes.
En suma, un treballador que llegeixi la sentència haurà d'arribar a la conclusió que ha d'anar a la feina encara que estigui malalt perquè en cas contrari pot arribar a ser acomiadat si l'empresari així ho considera oportú.
Es tracta, i concloc, d'una sentència que no passarà precisament a la història com una en les quals es va aprofundir en el desenvolupament social de la Constitució, sinó més aviat tot el contrari. S'ha demostrat amb tota claredat l'impacte real de la reforma laboral de 2012 sobre les condicions de treball de les persones treballadores. Serà derogada o modificada la norma en el nou, i tan anunciat, Estatut dels treballadors de segle XXI?
