Maruca vivia en un pis de sostres alts al carrer Murga, a Las Palmas. Per arribar a la porta immensa de fusta fosca, havies de pujar uns graons amples de granit gris. A l'entrada, sota la claraboia, hi havia plantes i una gàbia amb ocellets. El lavabo, a mig camí entre el saló i la cuina, tenia un sabó que feia olor de roses i ella sempre portava les ungles pintades de color vermell. La recordo sent sempre una dona gran. Petitona, encorbada i amb els cabells tenyits de color lila. Feia olor de violetes. Era carismàtica i divertida, forta i amb personalitat. Els coixins del sofà estaven sempre alineats i ben col·locats i era una cuinera excel·lent. Servia el potatge de patates i coriandre en un plat de ceràmica blanca. Els tovallons eren de fil i el pa estava a l'esquerra, sobre un platet rodó. Maruca donava importància als detalls petits. Com ho feia Mapi. El tocador en el qual ella guardava les seves potingues, perfums i maquillatges era un mostrari de pots de vidre, caixes platejades i brotxes amb olor de pols de talc. Quan Maruca va morir, Mapi va llegir un text agraint, entre moltes altres coses, que li ensenyés a apreciar com d'agradables són uns coixins ben posats. Sempre agrairé a la meva tia Mapi que, a les nits, em deixés el llit obert. Un gest simple que em feia sentir com una reina. Els detalls. Una altra vegada.

El cuiner amb dues estrelles Michelin i propietari del restaurant Mugaritz Andoni Luis Aduriz, en una recent i meravellosa conferència organitzada per la també cuinera Maca de Castro i Amadip Esment Fundació, va explicar que a la seva cuina la baieta sempre està doblegada i ben col·locada. «Si fem importants les coses que en realitat no ho són, llavors les coses que realment són importants es converteixen en alguna cosa molt més important», va dir. Veure com algú mima els detalls petits, permet intuir com tractarà els veritablement transcendents.

L'altre dia vaig veure com una cuidadora col·locava una manta a la falda d'una dona gran, com li mirava als ulls mentre li preguntava si tenia fred i com li agafava les mans per transmetre-li seguretat i calidesa. Aquests tres gestos van ser suficients per saber que aquesta persona, a més de bona, és una professional. La seva atenció anava dirigida a cobrir uns buits que pocs atenen.

Vaig anar a veure Joker sense saber què trobaria i vaig topar amb Joaquin Phoenix i la seva interpretació d'un personatge que és una crònica d'una derrota social anunciada. Al marge que aquest sigui un dels dolents per antonomàsia del món del còmic, la pel·lícula provoca una reflexió sobre els senyals d'alarma menyspreats, oportunitats vitals perdudes, els detalls ignorats, la realitat d'aquestes persones per les quals ningú vetlla i de qui ningú té cura. Què hauria passat si a algú que se sent prescindible l'haguéssim fet sentir important en el moment precís?

Tot suma i qualsevol gest compta. Un coixí tou, un llit amb els llençols oberts, l'olor del sabó de roses, una baieta groga de cuina ben doblegada, una mà sobre l'esquena, una conversa a temps o una manta sobre la falda. Qualsevol cosa que en el moment adequat et faci sentir que importes a algú.