Adeu a la botigueta

del Trueta

M. CARME RIBAS I MORA filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora

Si sobre el 2009 donàvem la benvinguda a la Botigueta del Trueta, ara amb tristesa li diem adeu, no sé de qui ha estat la decisió però per als que el Trueta és una mica casa nostra, els canvis que fa ens alegren. Per exemple, els nous serveis d'urgències, que per sort no conec, o la UCI, que fa més temps que hi és, o altres departaments.

Aquella botigueta feia un gran servei: anaves a l'hospital i tenies el recurs. En comptes de flors, que a les habitacions, excepte de nadons, són un inconvenient, sempre hi havia un detallet. Però el principal era trobar-hi la Clareta. Primer va estar a telefonia amb les cabines, llavors amb els mòbils la cosa va canviar: podies fer alguna trucada puntual. I després va venir la botigueta, on hi havia un bon servei que, a més, sols de veure't, si podia et saludava i, si no tenia feina crec que era de donar els bons dies i les bones tardes. Ella compartia feina amb una altra noia però no la coneixia.

Quan me n'he assabentat, el primer que he fet és preguntar si era veritat a la centraleta.

Em sap greu perquè la Clara la portava i recollia el seu pare, ja que no pot conduir i el seu pare fa poc ens va deixar.

Sé que no es quedarà sense feina però el Trueta era també casa seva. Ha conegut infinitat de gent de la casa, des de zeladors, netejadores, auxiliars i metges. Penso que li han ofert el Santa Caterina: allà hi ha botigueta. El que no sé és si han pensat el que significava per ella el Trueta; era com a casa seva.

Clareta, no sé on et trobaré, però vull que sàpigues que per mi has estat una persona molt servicial i sempre intentaves ajudar la gent. El Trueta ha perdut quelcom més que la botigueta, ha perdut la Clareta i el seu bon servei.

Ens trobarem, no ho dubtis. Gràcies per tot.

A l'ICO hi ha àngels

Carme Costa Banach Blanes

El passat 20 d'octubre el meu marit ens va deixar; després d'un any i mig de lluita, finalment la malaltia va gua­nyar.

En Manel s'acabava de jubilar, tenia molts plans, res agosarats, però evidentment tot es va troncar amb el diagnòstic. De cop, i sense demanar permís, una nova realitat es va apoderar de les nostres vides. El dia a dia el marcava una agenda mèdica, un estat físic, un estat anímic... No estic explicant res nou, molts dels que esteu llegint aquestes paraules ja sabeu del que parlo, però vull deixar de manifest, d'alguna manera, que suportar aquest esclafit a la meva vida no hagués estat possible sense el suport de l'equip de l'ICO de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona.

Tot el respecte i agraïment al seu servei, atenció, afecte... a la seva paciència, constància, vocació.

Pels que heu tingut la sort de no viure aquesta experiència, no puc expressar en paraules com aquestes persones fan possible que no llancis la tovallola, i si algun dia heu d'estar a les seves mans no patiu, són àngels...

A tot el personal, metges, infermeres, auxiliars, zeladors, administració, etc., que han acompanyat el Manel en la lluita contra el maleït bitxo del càncer, MIL GRÀCIES, i desitjo de tot cor que se us doti de més recursos per poder seguir amb la vostra gran tasca, perquè com a persones ja sou GRANS.

Una abraçada.