Els polítics acostumen a tractar d'una manera infantil els electors. I malauradament tenen premi, perquè a molts d'ells sembla que els agrada. Com si fos una translació sociològica de les teories motivacionals aplicades a la pedagogia infantil ens repeteixen sempre que poden que els votants mai ens equivoquem. Ho pensen de veritat? Ho diuen sincerament? Resulta difícil creure que si acceptem la possibilitat que cada un dels individus ens podem equivocar alguna vegada (d'acord, no tothom estaria disposat a acceptar-ho, però em sembla que una majoria, sí) estem assumint que això pot afectar en una decisió presa en conjunt per molts de nosaltres. Només els ultraliberals, avui tan mal vistos, continuarien defensant que hi ha una mà invisible que s'encarrega que l'encertem sempre. I ni que sigui per mantenir la il·lusió, caldria pensar que en política mai ha estat així. Però que fem quan la realitat no s'ajusta als nostres plans? Els resultats de les eleccions de diumenge passat deixen un panorama de gestió gairebé impossible. Aquest cop no s'ha escoltat ningú que repetís el tòpic que el problema mai és el que decidim els votants: no resultaria coherent posar-se les mans al cap per l'ascens d'algunes formacions polítiques i continuar afirmant que els electors no tenim cap responsabilitat, quan la veritat és que la tenim tota. I no només l'hem de reconèixer, si no que cal reivindicar-la, doncs en democràcia aquest és el fonament de l'exercici de la sobirania i l'única manera de reclamar tant una acció responsable del vot com una gestió posterior útil i eficaç de la nostre elecció. També s'abusa de la dita que afirma que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Però, tal com s'ha demostrat, no per això deixa de ser certa.
