Un s'adona de com de ràpid passen els anys quan els seus ídols d'adolescència i joventut moren, o quan se celebren aniversaris d'efemèrides que un dia et van marcar. És el que em va passar amb la caiguda del mur de Berlín, ara fa trenta anys.

A mi em va enganxar a l'institut. D'aquella època recordo les imatges de les multituds celebrant l'obertura de les fronteres i la gent al damunt del mur, però sobretot la música associada a aquesta història i a la ciutat de Berlín (el Winds of Change dels Scorpions, el Heroes de David Bowie, o el concert i disc The Wall de Roger Waters).

Una professora ens comentava a classe que allò suposava l'inici d'un canvi d'era i que érem afortunats de viure un fet històric com aquell en primera persona, com ho seríem també de formar un projecte com el de la Unió Europea.

Trenta anys després, Europa manté les barreres i es protegeix dels migrants que fugen de la misèria, el terrorisme o la guerra buscant unes condicions de vida millors. Vivim en una contradicció permanent: en un món en el qual els capitals circulen sense traves, milers de sers humans es veuen abocats a rígids controls o a estavellar-se contra nous murs en fronteres que es reforcen per fer-les impermeables.