Després de deixar la política, en àmbit institucional, Jordi Navarro i Morera s'ha centrat darrerament en la galàxia Gutenberg. Així, l'any passat va irrompre a les llibreries amb la publicació de l'assaig República i ecologia i ara ens ha tornat a sorprendre amb la seva primera novel·la, Pedres i boira, un text on l'exregidor de la CUP desmitifica la Girona edulcorada que va impulsar el nadalisme i va consolidar el «carlisme».
Jordi Navarro reivindica la Girona de les classe populars i denuncia la gentrificació del Barri Vell i el fet que moltes famílies, com la seva, varen haver de marxar del centre històric per tal de deixar pas a turistes, ciclistes i especuladors immobiliaris.
Aquí radica la gran paradoxa, un lloc decadent que va ser el bressol de prostíbuls, tràfic de drogues..., sinònim de conflicte, s'ha transformat en pocs anys en una àrea de moda on botigues de souvenirs, restaurants i altres locals de copes hi fan el seu agost.
Jordi Navarro no reivindica els macarres, però construeix un univers literari on petits delinqüents, borratxos, veïnes xafarderes, joves amb poques perspectives, famílies que els costa arribar a finals de mes... conviuen en un món, ara idealitzat, on tothom es coneixia, la gent encara parlava, un barri on hi havia perruqueries, botigues de queviures, tallers d'artesans, carboners, venedors de diaris i altres professions que avui, han passat a millor vida.
Navarro ens parla d'un Barri Vell perdut, on encara els nens juguen al carrer i els veïns es reuneixen al capvespre per xerrar i fer un got de vi. Per explicar tot aquest ambient, l'autor ens narra les aventures d'uns personatges, a vegades estrambòtics, que ens expliquen les seves vivències. Ni el Xori, ni en Berto, ni en Cardina, la Vespa o en Siset (antic barber a la bida real) existeixen avui, però serveixen al jove escriptor com a excusa per a dibuixar el llunyà record, d'una època pretèrita que ja no tornarà.
Però no tot són flors i violes, la Girona de postal també ha tingut els seus detractors. Pedres i boira ens parla també dels okupes, del jovent inconformista, d'aquells que varen resistir i es varen enfrontar a la gent d'ordre, al nadalisme, en definitiva a la Girona més grisa i negra de la que parlava Just Manuel Casero. Alguns passatges de la novel·la ens han fet pensar en les lluites que varen lliurar, en altres èpoques, personatges com ara Prudenci Bertrana, Enric Marquès o jo mateix, gent que vàrem mantenir posicions molt crítiques amb l' stablishment local. Amb aquesta novel·la i la seva feina durant molts anys, Jordi Navarro, un bon amic, es reivindica en aquest text, com a l'últim mohicà, fidel representant dels exjoves revolucionaris gironins.
Per construir el seu relat, Jordi Navarro s'ha documentat en textos escrits per altres autors que han parlat de la Girona popular i canalla, però segurament que de tots ells, l'autor de Pedres i boira és el més lúcid. El llibre que ha publicat l'exregidor de la CUP és alhora una novel·la i una antinovel·la, una crònica i un assaig històrico-social... gosaria dir que és el text que reflecteix millor el perquè de tot plegat. Per fi tenim una història que dóna el parer de la gent de baix i no de la Girona petit burgesa que han publicat altres autors postmoderns gironins, seguidors de l'ultraconservador i reaccionari empordanès Josep Pla, adorat pels germans Nadal i altres lletraferits, com ara Comadira, Javier Cercas, J. M. Aragó, Miquel Pairolí, Josep M. Fonalleras, Antoni Puigverd...
Jordi Navarro fa un bon retrat dels personatges, alguns dels quals com en Berto o en Siset, són molt reals. Llegint la novel·la, s'entreveu que l'autor té un bon pòsit de lectures, segurament més assajos històrics, de crítica política i sociologia que ficció.
Per construir aquest relat, Jordi Navarro ha tirat d'experiència personal i sense ser una biografia es nota que l'autor coneix l'idiosincràcia del Barri Vell, fruit d'haver passat l'infantesa a la Pujada Sant Feliu, posteriorment, amb la seva família, se'n varen anar a viure a Salt. El pare de Jordi Navarro va néixer a Andalusia i la seva mare a Catalunya, podem dir que aquest indepe, ecologista i comunista-llibertari, és un autèntic xarnego que tot treballant, ha pogut treure's una llicenciatura en geografia, això mentre participava en nombroses mobilitzacions i lluites diverses.
Navarro ens parla molt a la seva novel·la dels joves gironins de classe treballadora, tant d'aquells hedonistes despolititzats, consumistes i «futboleros», com d'aquells altres que tenen un compromís polític. Navarro ens parla del fracàs escolar i de la música que escolten aquests joves que, moltes vegades, socialitzen prenent unes birres, fumant algun porro o assistint a concert de grups mítics com ara Tipuaixí, Umpah-Pah o Sopa de Cabra. A Pedres i boira, traspua una autèntica antieducació sentimental, títol d'una de les primeres grans novel·les de Gustave Flaubert. Com abans havien fet grans escriptors francesos com ara Stendhal o Balzac, Navarro també destaca pel seu realisme, amarat de pessimisme i un sentiment antiburgès que l'apropa a Els Miserables de Victor Hugo o a textos de Prudenci Bertrana, com ara Josafat.
Pedres i boira també ens recorda a Acattone o Mamma Roma, les dues primeres novelles pel·lícules de Pier Paolo Passolini, el que passa és que Jordi Navarro no és un intel·lectual lletraferit petit burgès, sinó un proletari culte, autodidacte, gran lector d'assajos amb una gran càrrega històrica, política i ideològica d'esquerres, d'autors fonamentalment marxistes i llibertaris.
Pedres i boira és la primera i l'última novel·la publicada fins ara per Jordi Navarro, esperem que no sigui la darrera, l'autor promet.
