El que més recordo d'aquells dies és el silenci, l'absolut silenci que acompanyava els milers de persones que picaven, amb el que trobaven, aquell mur indigne. Sí, han passat trenta anys de la caiguda del mur de Berlín i malauradament des d'aleshores s'han seguit afegint nous murs com a eina de divisió de persones i territoris, com si l'enderrocament de la línia que partia Berlín en dues no hagués estat prou exemple de barbaritat associada als poders autoritaris i a la prohibició de la llibertat de moviments.

Aquells dies, on vaig tenir l'oportunitat d'estar a la ciutat, em varen sobtar tres coses, la sorpresa majúscula dels habitants del Berlín oriental quan varen poder començar a creuar, encara amb visat, al Berlín occidental, descobrint un món d'excessos i de malbarataments amb el qual ells ni tant sols podien somiar. La decisió absurda de posar un soldat oriental en cada forat que els ciutadans d'occident feien al mur i l'estètica que diferenciava Berlín est de Berlín oest, l'arquitectura soviètica davant el capitalisme representant aleshores pel gran centre comercial del KaDeWe, però sobretot em va sobtar la capacitat dels berlinesos de destruir amb les seves pròpies mans allò que els havia partit en dos durant tres dècades.

Allà vaig descobrir que el poder de les persones supera amb escreix qualsevol altre poder, per molt repressiu que pugui ser. Cal reconèixer que les autoritats alemanyes de les dues bandes varen ser prou intel·ligents -cosa que no passa sempre- de no oposar-se a aquella munió humana que estava disposada a fer caure el mur encara que hagués estat bufant tots alhora.

Malgrat les morts acumulades en aquell mur, va ser la força pacífica del silenci i la determinació del poble la que el va enderrocar. I avui, quan he tingut oportunitat de viure altres murs, molt més alts i més indignes, com que el que separa els territoris ocupats de Cisjordània de Jerusalem, penso en aquell silenci i en tot el que pot arribar a fer.