Des de sempre hi ha hagut el debat sobre quan acaba la mal anomenada «joventut» i quan comença l'encara pitjor anomenada «maduresa». Fins quan ets jove? Fins quan et pots considerar mereixedor d'aquest atribut? El primer que convindria dir és que aquesta controvèrsia neix d'un mal vici: la mania de limitar les etapes de vida als seus estadis cronològics. Ens encanta donar categoria al temps i vincular les nostres crisis a l'edat, però en realitat és un engany. No és que els 40 et facin entrar en una catarsi sobrevinguda, és que l'acumulació de merda acaba necessitant una depuració que coincideix amb la culminació d'una dècada. Sona a tòpic de tant que es diu, però és cert que l'edat i la joventut, enteses com el moment on toca veure-la com una eclosió d'emocions i oportunitats, és una qüestió d'actitud. I no em refereixo a actuar fora de sincronia: aquesta punyetera obsessió de limitar la diversió sense complexos o la cultura popular als joves, com si agafar un pet o llegir literatura juvenil als 40 fos un anomalia, és tan rància com ofensiva. El que demostra que la joventut és un estat d'ànim és que hi ha molts «joves» que són infinitament més cap quadrats i conservadors que alguns de 60 o 70. I a l'inrevés, trobes persones que confonen la veterania amb negar la legitimitat d'opinions i talents d'aquelles i aquells que tenen menys anys. L'experiència és un grau, sí, però no et torna més espavilat que un altre, sobretot perquè sovint no fa altra cosa que enquistar fòbies i prejudicis. Sense oblidar que fins i tot en això hi ha desigualtats de gènere, perquè tristament no es el mateix envellir per a una dona que per a un home, i només cal mirar el món laboral per adonar-se'n. No es tracta de dissoldre les fronteres del temps, que són les que són, sinó les etiquetes, el veritable enemic de les sinèrgies generacionals. Si ens obcequem a limitar el radi del que se suposa que podem fer per edat o el que no, creem unes disfuncions col·lectives que ens laminen a grans, joves i marcians per igual. Al final, la vida i els estadis temporals es resumeixen en un exemple prou eloqüent. Quan veieu un tobogan, encara que sigui per uns pocs segons, us venen ganes de baixar-hi? A la resposta que us doneu a aquesta pregunta hi trobareu el vostre grau de joventut. Perquè qui respon dona la justa mesura de la correspondència entre la persona que creies ser i la que ets ara.
