Mai m'hagués pensat que m'alegria tan poc de la sonada derrota i dimissió d' Albert Rivera. Per molt que les idees de Ciutadans siguin perfectament legítimes, la seva manera de defensar-les a través de l'odi i la prepotència han deixat una petjada nefasta a la política espanyola. Però no, no he pogut celebrar la seva derrota, perquè aquesta ha anat acompanyada de l'ascens fulgurant de la ultradreta de Vox, que ja és tota una altra cosa. Un partit que, a banda d'insultar la meitat del país, insulta la intel·ligència. I sí, puc pensar que la seva victòria és circumstancial i que potser no se sostindrà en el temps, tot i que això està per veure (els Le Pen continuen ben vius i cuejant per França). I sí, puc entendre que el fenomen de la ultradreta no és exclusiu d'Espanya, i que forma part d'un context europeu; però la diferència amb altres països europeus és que aquests fan cordons sanitaris contra la ultradreta, mentre que aquí pràcticament li hem posat una catifa vermella perquè s'hi passegi. És molt aviat encara i està per veure què farà el nou govern de Sánchez-Iglesias (si s'acaba fent realitat), però ara l'extrema dreta ja és la tercera força del Congrés, amb un discurs cada cop més desacomplexat. Serà interessant veure quin paper adopta ara el PP: si tira cap al centre o intenta competir amb la ultradreta.
