14 de novembre de 2019
14.11.2019

Compte amb la tecnologia

14.11.2019 | 00:18

El divulgador Adolfo Plasencia va oferir fa uns dies la conferència inaugural del nou fòrum Lluís Vives de la Universitat de València, creat per dialogar al voltant dels reptes socials de la revolució tecnològica en què estem immersos i sense que hagi mediat la reflexió necessària. Plasencia és autor d'un ambiciós volum de converses amb savis de la ciència i les humanitats editat pel MIT de Boston. En la seva faceta d'auscultor de la realitat accelerada que vivim, va concloure la seva dissertació amb una mica d'optimisme: va anunciar, precisament, la creació d'un observatori multidisciplinari amb la Filosofia en el seu nucli central, irradiador, sobre les noves tecnologies, una plataforma creada per set de les més importants universitats anglosaxones del món –Oxford, Cambridge, Harvard, Yale, Stanford, Berkeley i el mateix MIT– per a l'estudi del desenvolupament tecnològic, les seves potencialitats i, especialment, les seves servituds.

L'assumpte és competència de tots els coneixements de la nostra civilització, ja que la tecnologia no només és una joguina d'expansió lúdica sense fronteres o una eina col·laborativa per a totes les ciències i aplicacions humanes, sinó un poderós instrument de transformació de la realitat que arriba, fins i tot, a suplantar la realitat mateixa per crear mons extracorporis inimaginables, generant tant hologrames com «viatges» interiors d'embriaguesa i psicodèlia visual molt sentits pels animistes, el misticisme o la joventut.

Aquesta mobilització sensible de les universitats al voltant dels problemes de la tecnociència arriba just quan un dels gegants de les xarxes socials, Twitter, ha anunciat la seva negativa a publicar anuncis de contingut polític després de comprovar el gegantí tràfic de rumors –les conegudes fake news– que han circulat pel seu programa i els efectes manipuladors que provoquen entre els seus usuaris. La mesura twittera ha estat ben acollida pels demòcrates i els cercles més progressistes dels EUA, però en canvi l'han criticat els republicans, principalment els grups propers al president Trump. Una altra plataforma, el Facebook de Mark Zuckerberg, ha considerat prosseguir les seves publicacions sense filtres, ja que declara que no és competència de les companyies tecnològiques decidir qui o què es publica o no en els «murs» informàtics.

La polèmica està servida i s'ha expandit pel nostre país en una campanya electoral durant la qual, de nou, han aparegut comptes en xarxes socials d'origen desconegut, suports digitals que airejaven els pitjors draps bruts, quan no mentides o tergiversacions interessades sobre els rivals polítics. Internet convertit en un femer.

L'assumpte és seriós, no només per la murrieria política suscitada, sinó pel conjunt d'alteracions, algunes francament perverses, que provoquen ara mateix al voltant de la nostra privacitat, l'educació de nens i joves, els usos antiètics de la informació o la suplantació de les notícies veraces per continguts patrocinats, la qual cosa ha transformat ja per complet la nostra quotidianitat per situar-nos en una dimensió nova a la qual cap dels poders públics reguladors està sabent fer front.

Abans d'aquesta tempesta digital perfecta que ens descarrega sense parar llamps i trons, l'últim món que vam conèixer, el del capitalisme social desenvolupat sota règims parlamentaris, descansava sobre tres pilars fonamentals: la política –democràtica–, la justícia –independent–, i el periodisme –lliure. Cap dels quals està sabent pair aquesta anomenada segona revolució tecnològica sorgida de la xarxa.

Estem a les portes d'una tercera onada encara més transformadora, la de la intel·ligència artificial, i el panorama no pot ser més caòtic. Aquí no hi ha ningú que controli res mentre les novetats se succeeixen a velocitat de vertigen. La premsa, per exemple, fa temps que ha claudicat i s'enfonsa com el Titanic en el gèlid oceà de la informació gratuïta i les agències de comunicació al servei del client que millor paga.

No li va millor a la justícia, que encara no ha passat de l'estilogràfica recarregable a l'ordinador, la classe jurisconsulta assisteix amb certa curiositat infantil a l'adveniment de noves figures delictives. La brigada Aranzadi, com l'ha batejat Enric Juliana, està fascinada per l'original descobriment que els suposa l'univers digital per al seu vademècum de lleis i coneixements.

Amb tot, els que van caçant mosques amb la tecnologia són els propis polítics, entusiastes de les eines per a la propaganda simplificadora i amplificada que els temps han posat en mans dels seus assessors de campanya. Incapaços tan sols de posar-se d'acord per evitar que les multinacionals del silici resideixin fiscalment a paradisos econòmics, no s'han plantejat, fins ara, cap projecte per comprendre les conductes addictives i els continguts manipuladors dels nous dirigents del món: els enginyers dels dígits.

Ho va predir Leibniz fa tres segles, tal com va recordar Adolfo Plasencia, que la combinació de només dos números és suficient per abastar l'univers infinit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook