L'abisme invoca l'abisme», llegim en un salm; els extrems criden als extrems, anuncia l'actual dinàmica política. Més de dos mil anys separen els dos mons sense que l'home hagi après a explorar el valor de la moderació. El PSOE celebrava la seva victòria a Ferraz, conscient que la frivolitat de Pedro Sánchez en convocar eleccions s'ha traduït en un parlament sense gaire marge operatiu. Amb els resultats de diumenge treu el cap un bipartidisme debilitat i exhaust, incapaç d'articular solucions efectives. Sánchez podria haver pactat amb Unides Podem o calibrat els límits reals del veto de Rivera a un acord d'Estat i, en canvi, va preferir deixar-se guiar pel vent àcid i fred de les enquestes. Ha guanyat, però sense aconseguir cap dels seus objectius. Per contra, el parlament avui queda igual que ahir, però amb major pulsió cap als extrems. És la lògica conseqüència d'anys de pensament màgic, de cultiu de la desconfiança i el ressentiment, i d'abandonament de les preocupacions reals de la ciutadania. La política dels símbols enderroca la intel·ligència per entronitzar les passions, sense que comptem amb una vara de mesurar que permeti quantificar les seves virtuts o els seus defectes.
Sánchez es va equivocar, com es va equivocar Rivera en plantejar un veto irresponsable, com es va equivocar Casado en no oferir-se com a garant extern de l'estabilitat de país. S'han equivocat tots a costa de seguir soscavant l'anomenat «Règim del 78». Sense sumes evidents, amb una fragmentació territorial en augment i amb una ruptura social i cultural innegable, cal preguntar-se quin és el nou receptari de la classe política: un pacte divisiu? Un centre sord? Un gir autoritari? Un altre de característiques revolucionàries? La coneguda asserció que «a Espanya qui resisteix guanya» ja no serveix. No en aquestes circumstàncies, no d'aquesta manera.
Durant molt de temps he pensat que la gran coalició -aquest costum europeu- constitueix l'única solució capaç de sostenir i reformar el sistema. Aquesta esperança no era una ingenuïtat -podria ser-ho-, sinó una simple constatació: un país dividit, que veu com cauen els seus consensos fonamentals, necessita trobar-se de nou i això només és possible comptant amb el major nombre de persones i de sensibilitats diferents. Ara -després del pacte accelerat entre Sánchez i Iglesias, el PSOE i Unides podem- sabem que no es donarà, tot i que el PP de Casado va amenaçar de l'abstenció. És igual, perquè segurament aquesta gran coalició hagués arribat tard i malament, ja amb la confiança trencada i l'enconament ideològic com a criteri de veritat moral. L'únic encert d'aquestes eleccions és que ha obligat els seus actors principals a aclarir les incògnites i apostar. El PSOE ho ha fet, virant cap a l'ala més allunyada del pacte del 78. Van ser els seus suports en la moció contra Rajoy i tornen a ser-ho ara, mesos després. És bo saber-ho -hi insisteixo- perquè delimita espais i dibuixa de nou el rostre d'un país cridat a construir un nou consens sobre bases diferents. Que ho aconsegueixi o no és ja una altra història, perquè estabilitzar passa forçosament per reformar i fer-ho no uns contra els altres, sinó des del centre cap a tots. La transversalitat no constitueix un camí fàcil, però de vegades la fortuna ofereix girs inesperats. En un món tan volàtil, els acords d'Estat haurien de ser la norma i no l'excepció. Potser algú en prengui nota.
