14 de novembre de 2019
14.11.2019
Diari de Girona

Un pacte no es fa en 48 hores

14.11.2019 | 00:18
Un pacte no es fa en 48 hores

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias han sorprès pròxims i estranys amb un pacte de govern anunciat quan no feia ni 48 hores que es coneixien els resultats electorals. Quan les pressions tot just s'estaven iniciant -el Partit Popular ni sabia com havia d'encarar les peticions per fer una gran coalició-, els líders de PSOE i Unides Podem es van treure les puces de sobre i li van estalviar un problema a Pablo Casado. Van fer el que s'havia de fer. No perdre temps, tenint en compte que ja se n'havia perdut prou, i evitar les llargues especulacions, reunions i « dimes y diretes» tan tòpics en aquestes situacions.

Immediatament van saltar totes les alarmes i les grans preguntes. Per què el pacte no es va fer el juny, o el setembre? Per què van convocar unes noves eleccions? Per què es van gastar tants diners inútilment si s'ha acabat fent allò que va estar a punt de produir-se sis mesos abans? Poden semblar preguntes idiotes amb respostes impossibles. Però no és ni una cosa, ni l'altra.

En política sempre hi ha algú que pensa més que qualsevol altre i això és el que està fent Pedro Sánchez des que va conquerir el partit dels socialistes per primera vegada. Pot semblar que té sort, tot i que en realitat la sort es busca, com la va buscar durant anys Mariano Rajoy i la va saber trobar fins que, amb l'excusa de la corrupció, la va perdre.

Les condicions ambientals del juny i el novembre eren les mateixes? Pot semblar que sí, però la resposta és no. Ser president del Govern no vol dir poder fer el que un vol o el que ha promès que faria en campanya electoral. Existeixen un munt de pressions inherents al càrrec que obliguen a qui l'ocupa a fintar per esquivar-les, acceptar-les o negociar per arribar a una part d'allò que es vol aconseguir.

Una de les pressions a les quals es va veure sotmès el líder socialista provenia del món empresarial, que volia tant sí com no un acord amb Ciutadans. Pensaven que el presumpte pacte donaria estabilitat. En el fons és el que desitja tot empresari perquè el sistema funcioni. A Pedro Sánchez no li interessava un pacte amb Rivera. Però el líder de Ciutadans era allà amb els seus 56 diputats que donaven aquesta «estabilitat» tan desitjada per les patronals.

L'altra opció -gens volguda pel mal anomenat Ibex- era un acord amb Pablo Iglesias, el «dimoni de l'esquerra» que tant espanta els sectors que necessiten tranquil·litat. Aquest acord tenia un problema al mes de juny i també al setembre. La sentència del procés era imminent i els podemites s'havien fet farts de qualificar els encausats de «presos polítics» i de posar en dubte el sistema polític i judicial espanyol. Com es paeix que el soci d'un govern pugui qüestionar dues de les bases de l'Estat? Doncs simplement no pactant-hi, convocant comicis i esperar que els electors no et castiguin en excés.

I així va ser. A Pedro Sánchez li va tornar a créixer la flor. Els resultats el deixen amb tres diputats menys (passa de 123 a 120), elimina qualsevol possibilitat d'acord amb Ciutadans (amb només 10) i el creixement de Vox, que el converteix en tercera força a l'hemicicle, és l'excusa perfecta per no pactar amb el PP, fet que convertiria els de Santiago Abascal en els líders de l'oposició.

El pacte no es va fer en 48 hores. Es va anunciar en 48 hores. Però estava pensat i elaborat molts mesos abans. Ara Sánchez ja pot anar per a la seva propera víctima, Pablo Iglesias, batalla necessària per enfilar el retorn al bipartidisme.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook