Que els Mossos d'Esquadra permetessin que uns quants centenars de persones tallessin tantes autopistes i carreteres com volguessin, haurà provocat perjudicis als de sempre, treballadors, camioners, pares que porten nens a col·legi, i altra gent la sort de la qual no importa a ningú. Al cap i a la fi, si algú va a treballar o porta el nen a classe, significa que no està fent barricades ni cremant matalassos ni cap altra acció de veritat profitosa, ergo no són catalans autèntics. Catalans autèntics ho són només els vàndals i els membres del govern, i perdó per la redundància.

A canvi d'aquests mínims perjudicis -mínims perquè els que els pateixen no són ningú- ens hem estalviat tornar a veure i escoltar les mames dels revolucionaris. Quan els mossos encara no havien rebut ordres de ser permissius amb tot acte vandàlic que es cometi sempre i quan sigui en favor del llacisme, els que rebien -i no ordres- eren els vàndals, com ha passat tota la vida. Això va provocar una reacció irada de mames, amb pancartes que deien coses tan fleumes com «No toqueu els nostres fills». Veure-les per la TV i tenir ganes d'afluixar el ventre era tot un.

A Catalunya, les mames i papes de mitjana edat envien els fills a la revolució -és un dir perquè les revolucions es fan atacant el poder, no pas els conciutadans- perquè han fet balanç i han observat que són a la tardor de la vida i no han ni tan sols jugat a revolucionaris, si no comptem com a tal cosa anar a caçar bolets fora de temporada. O sigui que ho deleguen en els fills. Tampoc és res extraordinari, ho va fer el mateix Déu, i a menjaciris hi ha pocs pobles que guanyen als catalans.

Està molt bé que les mames, encara que sigui a distància i mentre preparen el sopar, es preocupin del benestar dels cadells que juguen a la revolució, és un dir, recalco. Una mare és una mare, i si s'ha d'ajuntar amb altres i agafar una pancarta, l'agafa, tot sigui perquè el nen torni immaculat. En sortir de casa, la mama comprova que porti ben net el mocador amb què s'ha de tapar la cara abans de llançar rocs a la policia, que una altra cosa no, però el meu nen era el que anava més ben equipat de tots els que van cremar cotxes la nit passada.

Les mames catalanes estan molt atentes a l'educació dels seus fills. Els envien amb alegria a fer d'energúmens, a molestar els catalans, a increpar qui no pensi com ells, però sempre amb la urbanitat per bandera.

- Ja has arribat? Ves a rentar-te les mans abans de sopar!

- Estic cansat, mama...

- Que no t'ho hagi de repetir! Que després de cremar contenidors i de rebentar aparadors t'han quedat unes mans que qualsevol diria que has estat treballant i tot! Ai, aquesta joventut, quanta educació que han d'aprendre...

Les mames dels que tallen carreteres i bloquegen ciutats, aquestes són les autèntiques heroïnes. Les que després de sorgir els pantalons al nen- «és que no sé per què s'ha d'endur els pantalons nous per anar a destrossar la ciutat, mira que li tinc dit, però ell, tossut, em contesta que els de l'any passat ja no estan de moda i que vol quedar bé a les selfies al costat dels incendis, ai, quanta paciència s'ha de tenir»- troben encara temps d'anar a manifestar-se, exigint a la policia que no els toqui els fills, pobrets.