16 de novembre de 2019
16.11.2019
Diari de Girona

Una abraçada

16.11.2019 | 01:28
Una abraçada

No diran què va passar entre l'abril i l'agost. I haurien de fer-ho. Verbalitzar els errors és bo per no repetir-los, i a més ens mereixem una explicació plausible. I fins i tot una disculpa. El que era horrible i impossible, i a més provocava insomni després del 28-A, resulta factible després del 10-N i en unes condicions objectivament pitjors. Ja no hi ha por de l'IBEX 35, o del fet que es trenqui Espanya, ja no està clar que dilapidar els vots que posseeixes t'ajudi a conquerir nous suports. El bipartidisme no tornarà, i s'ha permès que el tercer en discòrdia sigui una ultradreta recalcitrant molt crescudeta i que ha deixat patent el seu únic propòsit per a la propera legislatura: enredar el més alt nivell. Curiós que es titlli d'històric un pacte de govern d'esquerres que fa lustres que es produeix en províncies i capitals sense tants escarafalls.

A mi no em sembla històric però sí significatiu que dos paios que no es podien ni veure fa quatre dies aparquin les seves diferències pel bé comú, i potser perquè Albert Rivera els ha mostrat el resultat de la política del personalisme i la testosterona. Aplaudim l'abraçada de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, bé està el que bé acaba, que ha dit un Íñigo Errejón irrellevant, exemple preclar que qualsevol xàfec polític que cau a Madrid ressona com un huracà en la resta de país. Aplaudim-lo amb alleujament per com de prop hem estat del nostre propi Brexit. I amb la certa inquietud que produeix pensar que avui admirem aquesta escena entranyable i lleugerament sobreactuada, però demà podem trobar-nos en el mateix decorat, amb Pablo Casado en el paper de vicepresident i també li trobarem una explicació. Sense rancúnies. Per la nació, per la crisi, o per qualsevol altra raó poderosa.

El dubte ara consisteix a saber si l'esquerra governarà com una veritable esquerra, o si començarà amb els complexos que tendeix a lluir. Hauria de fer-ho, pel que ha deixat al camí, i no em refereixo únicament al Senat. Per exemple, Espanya ja no tindrà el Congrés més paritari d'Europa, una cosa de què ha pogut presumir mig any sense activitat parlamentària rellevant. Les 13 dones menys a l'hemicicle respecte al resultat d'abril fan que Suècia torni a la primera posició pel que fa a feminisme, amb el 47,3 per cent, pel 43,1 espanyol en el segon esglaó. És un retrocés que cal agrair al creixement de Vox, que col·loca en les seves llistes el nombre mínim de fèmines que marca la Llei d'Igualtat, una praxi més que esperable donada la misogínia que predica.

El menyspreu per la lluita de les dones, contra la violència que pateixen i l'atac permanent a les organitzacions que les ajuden articulen un argumentari que segons sembla ha donat vots als reaccionaris, i que tindrà un altaveu institucional molt potent després d'aquestes eleccions; convé no oblidar-ho i combatre-ho, ja s'han vist les conseqüències de fer com que el discurs feixista no existeix.

La vicepresidència econòmica per a la ministra en funcions Nadia Calviño, anunciada per Pedro Sánchez al debat electoral televisat com un gest per tranquil·litzar Europa, servirà com a contrapunt als actors principals, els homes que de moment protagonitzen la imatge del nou executiu. Esperem ansioses els noms per als papers secundaris.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook